GUILLEM DE BERGUEDÀ. PUIG-REIG (1138-1196)
Guillem de Berguedà . Puig-reig (1138- 1196)
Trobador, fill gran i hereu del vescomte de Berga, Guillem . El 1176 assassinà el vescomte Ramon Folc (III) de Cardona i hagué de viure amagat, protegit pel vescomte Ramon II de Castellbò, i refugiar-se a Occitània, on es relacionà amb el trobador Bertran de Born, amb qui l'uní una cordial amistat, i freqüentà la cort de Ricard Cor de Lleó, aleshores duc d'Aquitània. Una altra vegada a Catalunya el 1185, formà part del seguici d'Alfons I, però cinc anys després, desavingut amb el seu sobirà, cercà la protecció d'Alfons VIII de Castella, a la cort del qual es traslladà acompanyat del trobador Aimeric de Peguilhan.
A partir de llavors milità en les revoltes armades dels vescomtes de Castellbò i de Cabrera contra la corona i la mitra d'Urgell. Sembla que morí ¾fadrí i sense descendència¾ assassinat per un peó o soldat de peu. Hom conserva 31 poesies autèntiques seves, d'estrofisme ric i original, a vegades imitat per trobadors contemporanis i posteriors, escrites en un occità prou correcte que, en algunes composicions de caràcter popularitzant, deixa entreveure solucions i formes catalanes.
Bé que conreà la poesia amorosa dins els més estrictes cànons de l'amor feudal i que atenyé uns certs graus de delicadesa (com en l'epístola en vers en resposta a un anònim) i d'elegant desimboltura (la famosa tençó fingida amb l'Arondeta), la part de la seva obra més reeixida i en la qual apareix el robador personal és la dedicada a atacar, bescantar i insultar els seus enemics, adés amb sornegueria i hàbils fiblades ridiculitzants, adés amb una ira no continguda. Entre el 1170 i el 1175 féu nombrosos sirventesos, en el lloc on es nat , el Castell de Puig-reig, en els quals s'expressa amb inaudita cruesa i sense cap mena d'eufemisme contra enlairades personalitats: el seu veí Pere de Berga, el bisbe d'Urgell Arnau de Preixens, Ponç de Mataplana, al llinatge del qual era vinculat per certs lligams feudals, Ramon Folc de Cardona ,assassinat per ell, els magnats Guillem de Claramunt i Guerau de Jorba i fins i tot Alfons I, que semblaque el cità a judici.
Aquest llenguatge directe i obscè és més abundós en les poesies destinades a denigrar el bisbe d'Urgell, on hom adverteix un odi profundament sentit. A la indignació afegeix a vegades el sarcasme, com en el retrat que en diverses poesies fa de Ponç de Mataplana, del qual destaca tant el repugnant aspecte físic com la covardia, les traïcions i l'homosexualitat. Sovint, quan exposa violacions i actes nefands dels seus enemics, detalla l'anècdota, la situa geogràficament i l'autoritza amb informacions de grans personatges o de persones estretament vinculades a la persona denigrada.
La major part d'aquestes acusacions són calumnioses i exagerades, però la tàctica denigratòria és molt eficaç; alguns d'aquests sirventesos són bastits amb la melodia de cançons velles o populars. Tanmateix, quan el seu enemic Ponç de Mataplana morí lluitant contra els sarraïns, compongué un notabilíssim plany on confessa que tot allò que abans havia escrit contra ell eren errors i mentides.
En la darrera etapa de la seva producció els sirventesos es refereixen a la revolta d'Arnau de Castellbò i de Ponç de Cabrera contra el rei Alfons. Són peces compostes entre els anys 1187 i 1192 que forneixen una viva imatge de la guerra feudal i de l'estatd'opinió que suscità. En elles, com en el conjunt de la seva producció, alguns aspectes de la vida catalana de la segona meitat del s XII apareixen vivament documentats amb passió, pintoresquisme i deformant intencionadament la realitat.
--------------------------------------------------------------------------------------
La figura del trobador Guillem de Berguedà es molt atractiva, tant per la seva poesia com per la seva personalitat i fou un dels més notable trobadors nascuts a Catalunya. Guillem de Berguedà resulta un personatge que atreu per la seva poesia, plena de força, i enlluerna per la seva biografia, plena d'acció, d'amistats i enemistats
Ja el 1848, el provençalista alemany Adelbert Keller va publicar "un bell llibret romàntic de només 62 pàgines, que tot seguit suscità la curiositat dels filòlegs, atrets, entre altres raons, pels enigmes i dificultats d'interpretació que oferien les seves poesies", explica Martí de Riquer, que ha estudiat molt exhaustivament l’obra i la poesia d’aquest trobador català. Guillem de Berguedà, a més a més, tant per la seva poesia com per la seva vida, ens connecta amb el millor de la poesia occitana de la seva època (Bertran de Born, Arnau Daniel, Peire Vidal i Aimeric de Peguilhan)
Guillem de Berguedà mereix un lloc al Ripollès del trobadors ja que ens presenta personatges ripollesos i ens retrata situacions succeides en llocs proper al Ripollès. Donada la seva personalitat i rellevància fem una visió àmplia del personatge
Guillem de Berguedà, fou un personatge de novel·la o de pel·lícula, quasi de llegenda, tortuós i emprenyador. Víctor Balaguer (en el seu llibre Historia política y literaria de los trovadores (1878-1879)), impregnat de romanticisme, ens dona una visió arrauxada i novel·lesca de Guillem de Berguedà:
"He aquí un trovador catalán que, a ser bien conocida su historia, sería una magnífica figura para dramas, novelas y leyendas. Lo que de su vida pública se sabe, lo que de sus aventuras ha podido rastrearse, lo que de sus propias poesías se desprende, nos lo presentan, no como un tipo bueno y simpático ciertamente, sino como un hombre audaz, aventurero y turbulento, de un valor indomable, de un cinismo hasta el exceso, de una osadía sin limites, que á todo se atrevía y todo lo intentaba, á quien le sucedió alguna vez convertir su espada de caballero en puñal de asesino, y casi siempre su canción de trovador en sangrienta y asquerosa sátira, para quien no había nada seguro; nada digno de respeto, ni la santidad del hogar, ni el sagrado del templo, ni la reputación del hombre, ni el honor de las damas.
Pertenecía a una familia célebre de Cataluña, a la de los vizcondes de Berga; fue señor del castillo de Bergadá, tenía títulos y honores, ingenio y caudales; valor y nobleza, y pudiendo ser el primero, prefirió ser el último. Deshonró su nombre, lo arrastró por el lodo; disipó sus riquezas, gastó su vida en las orgías; fue caballero y bandido, estuvo preso y proscrito, fue jugador, duelista y pendenciero, noble jefe de huestes aguerridas y verdadero capitán de ladrones en camino real; fue también el don Juan del siglo XII en Cataluña; escaló un convento para llevar á cabo el rapto de una monja; asesinó a un padre porque no quiso darle la mano de su hija; tuvo amores criminales con la mujer de su hermano para luego deshonrarla en sus poesías; hizo de su talento poético una arma para herir á aquellos de sus enemigos que no podía alcanzar con su espada ó su puñal, y acabó su vida á manos de un oscuro soldado, quizá en algún lance de taberna ó en alguna aventura de deshonrosos amores.La figura de Guillem de Berguedà"
Ja el 1848, el provençalista alemany Adelbert Keller va publicar "un bell llibret romàntic de només 62 pàgines, que tot seguit suscità la curiositat dels filòlegs, atrets, entre altres raons, pels enigmes i dificultats d'interpretació que oferien les seves poesies", explica Martí de Riquer, que ha estudiat molt exhaustivament l’obra i la poesia d’aquest trobador català. Guillem de Berguedà, a més a més, tant per la seva poesia com per la seva vida, ens connecta amb el millor de la poesia occitana de la seva època (Bertran de Born, Arnau Daniel, Peire Vidal i Aimeric de Peguilhan)
Guillem de Berguedà mereix un lloc al Ripollès del trobadors ja que ens presenta personatges ripollesos i ens retrata situacions succeides en llocs proper al Ripollès. Donada la seva personalitat i rellevància fem una visió àmplia del personatge
Guillem de Berguedà, fou un personatge de novel·la o de pel·lícula, quasi de llegenda, tortuós i emprenyador. Víctor Balaguer (en el seu llibre Historia política y literaria de los trovadores (1878-1879)), impregnat de romanticisme, ens dona una visió arrauxada i novel·lesca de Guillem de Berguedà:
"He aquí un trovador catalán que, a ser bien conocida su historia, sería una magnífica figura para dramas, novelas y leyendas. Lo que de su vida pública se sabe, lo que de sus aventuras ha podido rastrearse, lo que de sus propias poesías se desprende, nos lo presentan, no como un tipo bueno y simpático ciertamente, sino como un hombre audaz, aventurero y turbulento, de un valor indomable, de un cinismo hasta el exceso, de una osadía sin limites, que á todo se atrevía y todo lo intentaba, á quien le sucedió alguna vez convertir su espada de caballero en puñal de asesino, y casi siempre su canción de trovador en sangrienta y asquerosa sátira, para quien no había nada seguro; nada digno de respeto, ni la santidad del hogar, ni el sagrado del templo, ni la reputación del hombre, ni el honor de las damas.
Pertenecía a una familia célebre de Cataluña, a la de los vizcondes de Berga; fue señor del castillo de Bergadá, tenía títulos y honores, ingenio y caudales; valor y nobleza, y pudiendo ser el primero, prefirió ser el último. Deshonró su nombre, lo arrastró por el lodo; disipó sus riquezas, gastó su vida en las orgías; fue caballero y bandido, estuvo preso y proscrito, fue jugador, duelista y pendenciero, noble jefe de huestes aguerridas y verdadero capitán de ladrones en camino real; fue también el don Juan del siglo XII en Cataluña; escaló un convento para llevar á cabo el rapto de una monja; asesinó a un padre porque no quiso darle la mano de su hija; tuvo amores criminales con la mujer de su hermano para luego deshonrarla en sus poesías; hizo de su talento poético una arma para herir á aquellos de sus enemigos que no podía alcanzar con su espada ó su puñal, y acabó su vida á manos de un oscuro soldado, quizá en algún lance de taberna ó en alguna aventura de deshonrosos amores.La figura de Guillem de Berguedà"
Calgué esperar al 1861 -diu Martí de Riquer un cop explicada la primera aproximació alemanya a Guillem de Berguedà- perquè Manuel Milà i Fontanals, al seu encara avui fonamental llibre De los trovadores en España, oferís un documentat i lluminós estudi sobre l'obra de Guillem de Berguedà, base de totes les recerques que des d'aleshores han estat fetes sobre el nostre trobador"
Guillem de Berguedà, per fer un repàs ràpid a la seva existència, a les dates que tenim registrades documentalment, com diu Milà i Fontanals, "notaremos en conclusión que Guillermo de Berguedán vivía en 1149, figuraba en 1174, componía versos desde antes de 1187 a 1191 a lo menos, y que si bien se puede sostener que trovó más tarde, no hay motivo para negar que empezó antes y acaso mucho antes del período señalado".
Guillem de Berguedà, per fer un repàs ràpid a la seva existència, a les dates que tenim registrades documentalment, com diu Milà i Fontanals, "notaremos en conclusión que Guillermo de Berguedán vivía en 1149, figuraba en 1174, componía versos desde antes de 1187 a 1191 a lo menos, y que si bien se puede sostener que trovó más tarde, no hay motivo para negar que empezó antes y acaso mucho antes del período señalado".
Les dades fornides ens confirmen que estem davant un personatge que va viure entre 1138 i 1196 i que cap el 1173, ja havia començat la seva producció literària
Martí de Riquer ens ha deixat, fa pocs anys, un llibre dedicat a aquest turbulent trobador (que divulga un complet treball de 1971), que es recomana per qui vulgui tenir més informació sobre les facècies i l'obra d'aquest personatge
Segons Martí de Riquer, que ha fixat al màxim la dades biogràfiques del trobador berguedà, diu que el 23 d'octubre del 1138 existeix un document on apareix citat, per primera vegada, Guillem de Berguedà com a fill del vescomte del mateix nom. A l'altre extrem de la biografia, el 16 d'agost de 1196 consta com a mort.
Martí de Riquer ens ha deixat, fa pocs anys, un llibre dedicat a aquest turbulent trobador (que divulga un complet treball de 1971), que es recomana per qui vulgui tenir més informació sobre les facècies i l'obra d'aquest personatge
Segons Martí de Riquer, que ha fixat al màxim la dades biogràfiques del trobador berguedà, diu que el 23 d'octubre del 1138 existeix un document on apareix citat, per primera vegada, Guillem de Berguedà com a fill del vescomte del mateix nom. A l'altre extrem de la biografia, el 16 d'agost de 1196 consta com a mort.
Segons Riquer, del seu testament es pot deduir que "no contragué matrimoni i que no tingué descendència directa reconeguda. Ens ofereix, no res menys, una clara idea del poder senyorial dels Berguedà: cinc castells [Puig-Reig, Montmajor, Espinalbet, Casserres i Madrona (conegut com Castell Berguedà)] amb cavallers i vassalls (cum militibus et homonibus), amb llurs termes de conreu, pastures i boscos, i diversos llocs i masies a l'Alt i al Baix Berguedà, feus a la Cerdanya i drets a Caldes i Sentmenat del Vallès".
Per fixar un domicili, cal dir que el castell on, segurament Guillem de Berguedà residia més freqüentment, era el castell de Puig-reig (de Podio Regis), avui totalment desfigurat". L’anònim biògraf de Guillem de Berguedà de mitjan segle XIII inicia la seva Vida tot dient:
Guillems de Bergedan si fo us gentils bars de cataloigna, vescoms de Bergedan e seigner de Madorna e de Riechs (Guillem de Berguedà fou un gentil baró de Catalunya, vescomte de Berguedà i senyor de Madrona i de Puig-Reig). Estem, doncs, en terres de domini del comptat de Cerdanya. Els vescomtes de Berguedà varen tenir quatre fills: Guillem, Ramon, Berenguer i Ferrer
Per fornir algunes dades històriques sobre al relació entre Guillem de Berguedà i Mataplana, en la que centrarem la nostra atenció, cal dir, que les famílies del de Berguedà i del castell de Mataplana estaven relacionades: "El 23 de novembre de 1131 apareix documentat Guillem, vescomte de Berguedà, retent homenatge a un Hug de Mataplana, del qual tenia un feu, per bé que amb caràcter més general els vescomtes de Berguedà eren vassalls directes del comte de Cerdanya, en aquell moment Ramon Berenguer IV de Barcelona"
Cap a 1167 sabem que Guillem de Berguedà havia començat la seva producció literària i (segurament amb els poemes contra el seu veí, Pere de Berga, i alhora, la seva vida turbulenta. Ja abans de 1175 Guillem de Berguedà es acusat de determinats delictes del que té que defensar-se davant la cort d’Alfons II d’Aragó.
Per fornir algunes dades històriques sobre al relació entre Guillem de Berguedà i Mataplana, en la que centrarem la nostra atenció, cal dir, que les famílies del de Berguedà i del castell de Mataplana estaven relacionades: "El 23 de novembre de 1131 apareix documentat Guillem, vescomte de Berguedà, retent homenatge a un Hug de Mataplana, del qual tenia un feu, per bé que amb caràcter més general els vescomtes de Berguedà eren vassalls directes del comte de Cerdanya, en aquell moment Ramon Berenguer IV de Barcelona"
Cap a 1167 sabem que Guillem de Berguedà havia començat la seva producció literària i (segurament amb els poemes contra el seu veí, Pere de Berga, i alhora, la seva vida turbulenta. Ja abans de 1175 Guillem de Berguedà es acusat de determinats delictes del que té que defensar-se davant la cort d’Alfons II d’Aragó.
Guillem de Berguedà va estar també enemistat amb el seu poderós veí, Ramon Folc de Cardona, a qui va assassinar a traïció el 3 de març de 1175, a Colltort, al municipi de Sant Feliu de Pallerols. La Vida de Guillem de Berguedà ho esmenta fredament: ac guerra a Raimon Folc de Cardona, q’era plus rics e plus grans que el. Et avenç se q’un jorn el se trobet ab Raimon Folc et aucis lo malamen; i per la mort d’En Raimon Folc el fo deseretatz (i tingué guerra amb Ramon Folc de Cardona, que era més ric i més important que ell).
I s’esdevingué que un dia ell es trobà amb Ramon Folc i l’occí traïdorament; i per la mort d’En Ramon Folc ell fou desposseït). La causa d'aquesta enemistat no ha estat aclarida. Segons Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trovadores), amb la seva capacitat de romàntica fantasia, amb la seva capacitat de novel.lar i fabular, l'arrel d'aquestes disputa era un disputa amorosa. Òbviament aquesta versió no ha estat recollida pels estudiosos:
"Guillermo de Bergedá rendía culto y tributo de amor a dama llamada Anglesa, otros dicen Marquesa, hija de Ramón Folch VII, vizconde de Cardona; pero no parece que sus homenajes fuesen aceptados por la heredera de Cardona, más tarde condesa de Pallars. Sin duda á esta época deben remontar y a Anglesa referirse las dos únicas verdaderas canciones de amor que de Guillermo nos quedan, y que aún no acusan un corazón pervertido; antes al contrario, revelan cualidades de ternura, pasión y sentimiento.
En la primera de estas poesías el trovador se lamenta de no ver correspondidos sus amores y hasta indica que puede ser á causa de sus locuras. Cuando nace la primavera y se alegran las aves cantando dulces lais de amor, cuando los prados se visten de verdura y los árboles se cubren de hojas, cuando todo respira amor y dicha, el trovador no puede alegrarse, y su corazón se rasga de tristeza, pues que por su locura ha perdido el derecho al amor. Víctor Balaguer es refereix als dos poemes Al temps d’estiu quan s’alegorn l’auzel (En el temps d’estiu, quan s’alegra l’ocell) i Quant vei lo temps camjar e refredir (Quan veig el temps canviar i enfredorir). L’enemistat entre Raimon Folc i Guillem de Berguedà queda manifesta al sirventès Cantarey mentre m’estau (Cantaré mentre estic) i Joglars, no.t desconortz (Joglar, no et desconhortis), on e poeta manifesta haver jagut amb la muller del de Cardona. Afegeix Víctor Balaguer:
"Ya fuese por no corresponder Anglesa á sus amorosas cuitas, ya porque desagradaran á ésta los homenajes del trovador, ya por otras causas ignoradas, el vizconde de Cardona, Ramón Folch, debió de intervenir en aquellos amores, cuidando del honor y del porvenir de su hija. Hubieron sin duda de mediar escenas. violentas entre el padre y el amante, y estas reyertas condujeron á la catástrofe que tuvo lugar el 6 de Marzo de i 1175, según declara en su Genealogía de la casa de Cardona el escritor catalán Bernardo José Llobet. En este día el vizconde de Cardona, padre de Anglesa, cayendo en una emboscada fue miserablemente asesinado por una facción de hombres turbulentos, que resultó ser capitaneada por Guillermo de Bergadá.
Desde aquel momento la vida de nuestro trovador no es más que una continuada orgía de guerra, bandolerismo, crápula y desorden.
Parece ser que el monarca, en venganza de la muerte a traición de Ramón Folch de Cardona y a instancia de Anglesa, que por falta de hermano varón heredó el vizcondado, mandó perseguir á Guillermo de Bergadá que hubo de abandonar su castillo, viéndose despojado de sus feudos y bienes. Hay indicios para creer que Guillermo se retiró entonces á los montes llevando vida de bandolero y formando un cuerpo de bandidos, que por espacio de algún tiempo fue el terror de los habitantes de Cardona y de los vasallos de esta casa".
Arrel del fet, això diuen els documents, Guillem de Berguedà fou desheretat i li calgué acudir a la hospitalitat dels parents i amics, segons sembla, especialment, del vescomte Arnau de Castellbó. Estem en una etapa, entre 1175 i 1182, en que no tenim notícies del trobador berguedà. D'aquesta etapa son els gests més llegendaris de la biografia de Guillem de Berguedà. Segons explica Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trovadores), amarat de fantasia:
"Ya se ha hablado de la muerte que dio o hizo dar traidoramente al vizconde de Cardona; también del rapto de la monja: Ambas tradiciones viven en país. El monasterio de Favar fue asaltado repentinamente cierta noche por una turba de desalmados bandidos que tenía á sus órdenes Guillermo de Bergadá, y éste se llevó á las montañas donde tenía su guarida a una joven religiosa, de la cual nunca volvió á saberse nada, habiéndose también sepultado con ella en el olvido su nombre y su historia, desconocidos para todos, como desconocidas son las causas qué impulsaron á Guillermo á cometer tan sacrílego atentado.....Es posible que fuese en esta época cuando, según tengo leído en un viejo dictario de Manresa, tuvo lugar un suceso que hizo gran ruido y causó no poca consternación en los dominios de Cardona. El monasterio de monjas que existía en Favar, de la parroquia de Olvan, fue asaltado una noche por una compañía de hombres de armas y entregado al pillaje y al saqueo, llevándose los bandidos, que eran de la facción de Guillermo, a una monja de la cual no volvió nunca a tenerse noticia".
"Guillermo de Bergedá rendía culto y tributo de amor a dama llamada Anglesa, otros dicen Marquesa, hija de Ramón Folch VII, vizconde de Cardona; pero no parece que sus homenajes fuesen aceptados por la heredera de Cardona, más tarde condesa de Pallars. Sin duda á esta época deben remontar y a Anglesa referirse las dos únicas verdaderas canciones de amor que de Guillermo nos quedan, y que aún no acusan un corazón pervertido; antes al contrario, revelan cualidades de ternura, pasión y sentimiento.
En la primera de estas poesías el trovador se lamenta de no ver correspondidos sus amores y hasta indica que puede ser á causa de sus locuras. Cuando nace la primavera y se alegran las aves cantando dulces lais de amor, cuando los prados se visten de verdura y los árboles se cubren de hojas, cuando todo respira amor y dicha, el trovador no puede alegrarse, y su corazón se rasga de tristeza, pues que por su locura ha perdido el derecho al amor. Víctor Balaguer es refereix als dos poemes Al temps d’estiu quan s’alegorn l’auzel (En el temps d’estiu, quan s’alegra l’ocell) i Quant vei lo temps camjar e refredir (Quan veig el temps canviar i enfredorir). L’enemistat entre Raimon Folc i Guillem de Berguedà queda manifesta al sirventès Cantarey mentre m’estau (Cantaré mentre estic) i Joglars, no.t desconortz (Joglar, no et desconhortis), on e poeta manifesta haver jagut amb la muller del de Cardona. Afegeix Víctor Balaguer:
"Ya fuese por no corresponder Anglesa á sus amorosas cuitas, ya porque desagradaran á ésta los homenajes del trovador, ya por otras causas ignoradas, el vizconde de Cardona, Ramón Folch, debió de intervenir en aquellos amores, cuidando del honor y del porvenir de su hija. Hubieron sin duda de mediar escenas. violentas entre el padre y el amante, y estas reyertas condujeron á la catástrofe que tuvo lugar el 6 de Marzo de i 1175, según declara en su Genealogía de la casa de Cardona el escritor catalán Bernardo José Llobet. En este día el vizconde de Cardona, padre de Anglesa, cayendo en una emboscada fue miserablemente asesinado por una facción de hombres turbulentos, que resultó ser capitaneada por Guillermo de Bergadá.
Desde aquel momento la vida de nuestro trovador no es más que una continuada orgía de guerra, bandolerismo, crápula y desorden.
Parece ser que el monarca, en venganza de la muerte a traición de Ramón Folch de Cardona y a instancia de Anglesa, que por falta de hermano varón heredó el vizcondado, mandó perseguir á Guillermo de Bergadá que hubo de abandonar su castillo, viéndose despojado de sus feudos y bienes. Hay indicios para creer que Guillermo se retiró entonces á los montes llevando vida de bandolero y formando un cuerpo de bandidos, que por espacio de algún tiempo fue el terror de los habitantes de Cardona y de los vasallos de esta casa".
Arrel del fet, això diuen els documents, Guillem de Berguedà fou desheretat i li calgué acudir a la hospitalitat dels parents i amics, segons sembla, especialment, del vescomte Arnau de Castellbó. Estem en una etapa, entre 1175 i 1182, en que no tenim notícies del trobador berguedà. D'aquesta etapa son els gests més llegendaris de la biografia de Guillem de Berguedà. Segons explica Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trovadores), amarat de fantasia:
"Ya se ha hablado de la muerte que dio o hizo dar traidoramente al vizconde de Cardona; también del rapto de la monja: Ambas tradiciones viven en país. El monasterio de Favar fue asaltado repentinamente cierta noche por una turba de desalmados bandidos que tenía á sus órdenes Guillermo de Bergadá, y éste se llevó á las montañas donde tenía su guarida a una joven religiosa, de la cual nunca volvió á saberse nada, habiéndose también sepultado con ella en el olvido su nombre y su historia, desconocidos para todos, como desconocidas son las causas qué impulsaron á Guillermo á cometer tan sacrílego atentado.....Es posible que fuese en esta época cuando, según tengo leído en un viejo dictario de Manresa, tuvo lugar un suceso que hizo gran ruido y causó no poca consternación en los dominios de Cardona. El monasterio de monjas que existía en Favar, de la parroquia de Olvan, fue asaltado una noche por una compañía de hombres de armas y entregado al pillaje y al saqueo, llevándose los bandidos, que eran de la facción de Guillermo, a una monja de la cual no volvió nunca a tenerse noticia".
En aquesta etapa d’ostracisme, hi ha un document de 1182 on un Guilelmus de Bergitano, que vol anar a Santiago de Compostela en peregrinació, deixa en cas de mort totes les seves possessions al monestir de Poblet
L’animadversió del trobador berguedà contra el rei Alfons II d’Aragó és evident ja cap a 1184. En un poema de Bertran de Born d’aquell any es cita a Guillem de Berguedà com a font d’un fet calumniós contra el monarca aragonès. Es tracta del sirventès Quan vei pels vergiers despleiar (Quan veig desplegar pels vergers) que ve precedit d'una altre razo, on es tergiversen actuacions del monarca espanyol, amb acusacions de un caràcter més privat, procedents de galeries d'enemics seus com Guillem de Berguedà. En la razo que precedeix s'esmenta una estrofa d'un sirventès del trobador berguedà:
Et Artusset e us sos compaigns aucisseron un juzieu; don li juzieu aneron al rei e pregueron lo qu'el en fezes vendeta e que lo des Artur e-l compaignon per auciere, e qu'ill li darian dos centz marabotis. E.il reis los lor donet ambdos e pres los dos centz marabotis. E.ill juzieu los feiron ardre lo jorn de la nativiat de Crist, si com dis Gillems de Berguedam en un sieu sirventes, dizen en el mal del rei:
E fetz una mespreisondon hom no.l deu razonar,que'el jorn de la naisionfetz dos crestias brusar,Artus ab autre son par,e non degra aici jutgara mort ni a passiondos per un juzieu fellon.
Artuset i el seu company mataren un jueu; per la qual cosa els jueus anaren a trobar el rei i li demanaren que els fes venjança i els lliurés Artús i el seu company per matar-los; a canvi, li donarien dos-cents morabetins. El rei els va lliurar i prengué dos-cents morabetins. I els jueus els van fer cremar el dia del naixement de Crist, tal com ho conta Guillem de Berguedá en un sirventès dient mal del rei:
I va cometre l'afrontque ningú no excusará,quan per Nadal, com hi ha món,dos cristians féu cremar,Artús amb el seu germá;no havia de condemnara mort dos creients com són,per un jueu estafon.
Traducció en castellà de Martí de Riquer
D’aquesta data és també un sirventès de Bertran de Born adreçat a Ramon Galceran de Pinós, amb elogis a Marquesa d’Urgell i un comiat a Guillem de Berguedà, a qui apel.la com Fraire:
A mon Fraire en re gratz e mercesde Berguedam, del fi joi que m’enques,de tot mon cor en tornet gauzionqan nos partim amdui al cap de pon.
Cal pensar que cap el 1184 Guillem de Berguedà va fer una estada a Occitania, on va deixar fama, com diu Milà i Fontanals, de "procaz decidor". Una mostra del caràcter del nostre personatge n'és aquesta narració (en las Cento novelle antiche) encara que, com diu Milà i Fontanals, aquest "cuento poco delicado se atribuye a otro poeta en uno de los Fabliaux franceses":
Qui conta una bellisima Novella de Guilielmo Bergdam di Proenza. -
L’animadversió del trobador berguedà contra el rei Alfons II d’Aragó és evident ja cap a 1184. En un poema de Bertran de Born d’aquell any es cita a Guillem de Berguedà com a font d’un fet calumniós contra el monarca aragonès. Es tracta del sirventès Quan vei pels vergiers despleiar (Quan veig desplegar pels vergers) que ve precedit d'una altre razo, on es tergiversen actuacions del monarca espanyol, amb acusacions de un caràcter més privat, procedents de galeries d'enemics seus com Guillem de Berguedà. En la razo que precedeix s'esmenta una estrofa d'un sirventès del trobador berguedà:
Et Artusset e us sos compaigns aucisseron un juzieu; don li juzieu aneron al rei e pregueron lo qu'el en fezes vendeta e que lo des Artur e-l compaignon per auciere, e qu'ill li darian dos centz marabotis. E.il reis los lor donet ambdos e pres los dos centz marabotis. E.ill juzieu los feiron ardre lo jorn de la nativiat de Crist, si com dis Gillems de Berguedam en un sieu sirventes, dizen en el mal del rei:
E fetz una mespreisondon hom no.l deu razonar,que'el jorn de la naisionfetz dos crestias brusar,Artus ab autre son par,e non degra aici jutgara mort ni a passiondos per un juzieu fellon.
Artuset i el seu company mataren un jueu; per la qual cosa els jueus anaren a trobar el rei i li demanaren que els fes venjança i els lliurés Artús i el seu company per matar-los; a canvi, li donarien dos-cents morabetins. El rei els va lliurar i prengué dos-cents morabetins. I els jueus els van fer cremar el dia del naixement de Crist, tal com ho conta Guillem de Berguedá en un sirventès dient mal del rei:
I va cometre l'afrontque ningú no excusará,quan per Nadal, com hi ha món,dos cristians féu cremar,Artús amb el seu germá;no havia de condemnara mort dos creients com són,per un jueu estafon.
Traducció en castellà de Martí de Riquer
D’aquesta data és també un sirventès de Bertran de Born adreçat a Ramon Galceran de Pinós, amb elogis a Marquesa d’Urgell i un comiat a Guillem de Berguedà, a qui apel.la com Fraire:
A mon Fraire en re gratz e mercesde Berguedam, del fi joi que m’enques,de tot mon cor en tornet gauzionqan nos partim amdui al cap de pon.
Cal pensar que cap el 1184 Guillem de Berguedà va fer una estada a Occitania, on va deixar fama, com diu Milà i Fontanals, de "procaz decidor". Una mostra del caràcter del nostre personatge n'és aquesta narració (en las Cento novelle antiche) encara que, com diu Milà i Fontanals, aquest "cuento poco delicado se atribuye a otro poeta en uno de los Fabliaux franceses":
Qui conta una bellisima Novella de Guilielmo Bergdam di Proenza. -
"Guilielmo de Bergdam fue nobile Gavaliere di Proenza al tempo del conte Raimondo Berlinghicri. Uno giorno avenne che Cavalien si vantarono; e Guilielmo si vantò che non avea Cavalien in Proenza, che non li havesse fatto vuotare la sella... (denuesta también a las damas)... e questo disse in udienza del conte. Et me Guilielmo?, disse lo Conte di Romello. Guilielmo fece venire lo suo destriere sellato e cinghiato bene: missesi li sproni in pie et misse il pie nella staffa e prese l'arcione: et cossi apparechiato rispose: Voi signore ne metto ne trago. E monta a cavallo e sprona e va via. Il Conte s'adiroe molto che non venia a corte et quello era perche Guiglielmo temea. Un giorno si ragunaro donne a uno nobile convito, mandaro per Guiglielmo de Bergdam; ella Contesa si fue, e dissero: Hor ci di, Guilielmo: perche ai tu cosi onite le done de Proenza. Caro la comperrai. Caduna havea un mazzero sotto. Quella che parlava disse: Vedi Guilielmo che per la tua folia ti convien morire. Vedendo ch'elli era cosi sorpreso parlò er disse; di una cosa vi prego, donne, per amore di quella cosa che voi piu amate, che mi facciate un dono. Le donne risposero: volontieri salvo che tu non domandi tuo acampamento. Allora Guilielmo parlò e disse... (Ruega que le hiera primero la más impúdica...) Allora l’una riguardò l'altra, non si trové chi prima li volesse dare e cossi scampò á quella volta".
Amb tot, a pesar d’aquesta relació poc amistosa amb el seu monarca, Guillem de Berguedà acompanya al rei Alfons d'Aragó durant l’entrevista que aquest celebrà amb el futur rei anglès Ricard Cor de Lleó, aleshores duc d’Aquitània i comte de Poitiers, el 15 d’abril de 1185, al castell de Najac de Roergue. En aquest acte també hi és present el trobador ripollès Ponç de la Guàrdia.
El mateix any, Guillem de Berguedà signa com a testimoni al costat del rei Alfons II d'Aragó unes exempcions fetes als habitants d’Arles de Provença. Cal deduir que la relació del trobador del Berguedà amb el rei aragonès va tenir alts i baixos Guillem de Berguedà va participar activament en les lluites nobiliàries durant el regnat d'Alfons II, que vàrem enfrontar al comte d'Urgell Ermengol VII, que comptava amb el suport del rei, i els vescomtes de Cabrera, Ponç, i de Castellbó, Arnau, a partir de 1184 i fins 1195
El 1187, enmig doncs d'aquestes turbulències, Guillem de Berguedà va atorgar testament, amb clares mostres de penediment per la seva conducta fins aleshores. Signen el document, entre altres, Guillem de l’Espunyola, Ramon de Viver, Bernat de Merolla i Bernat de la Portella.
Però la capacitat d'involucrar-se en lluites de Guillem de Berguedà no tenia aturador. Junt a Arnau de Castellbó, que l'havia protegit segurament després de l'assassinat del de Cardona, va participar en les lluites d'aquest, a partir de 1190, contra el bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens (1163-1198)
En aquesta mateixa època s’inicia la darrera etapa de la seva enemistat amb el monarca aragonès. Cap l’abril de 1190 anuncia el seu propòsit d’anar a la cort d’Alfons VIII de Castellà, en aquells moments aliat amb el rei de Navarra i en guerra amb el monarca aragonès. En aquest viatge es possible que l’acompanyés el trobador Aimeric de Peguilhan
El 1191 Guillem de Berguedà va participar en la darrera fase de la lluita entre Ponç de Cabrera i el vescomte Arnau de Castellbó contra el partit del comte d’Urgell, aliat del rei. En aquesta etapa va formar part dels cavallers assetjats per les tropes reials i urgellenques, junt a Marquesa d’Urgell, al castell de Montessor, prop d’Os de Balaguer (la Noguera)Cal mencionar un poema de Guillem de Berguedà d’aquesta etapa, per la relació que ofereix amb l'obra poètica d'un altre trobador ripollès de la mateixa època, Ponç de la Guardia, ja que parla de fets relacionats amb Marquesa d'Urgell, la On-tot-mi-platz (aquella de la qual tot em plau) dels poemes del de la Guàrdia. És el sirventès Reis, s’anc nuill temps foz francs ni larcs donaire (Si fóreu, rei, en altre temps donaire), on el trobador berguedà retreu al rei haver trencat els més elementals lleis de cortesia, combaten a una dona. Cal dir que durant el setge, Guillem de Berguedà va rebre una cançó del trobador Peire Vidal, on aquest demanava al rei que fos benèvol amb Marquesa d’Urgell. Ofereixo, del sirventès de Guillem de Berguedà, a més de la versió original, la traducció en vers de Climent Forner:
Amb tot, a pesar d’aquesta relació poc amistosa amb el seu monarca, Guillem de Berguedà acompanya al rei Alfons d'Aragó durant l’entrevista que aquest celebrà amb el futur rei anglès Ricard Cor de Lleó, aleshores duc d’Aquitània i comte de Poitiers, el 15 d’abril de 1185, al castell de Najac de Roergue. En aquest acte també hi és present el trobador ripollès Ponç de la Guàrdia.
El mateix any, Guillem de Berguedà signa com a testimoni al costat del rei Alfons II d'Aragó unes exempcions fetes als habitants d’Arles de Provença. Cal deduir que la relació del trobador del Berguedà amb el rei aragonès va tenir alts i baixos Guillem de Berguedà va participar activament en les lluites nobiliàries durant el regnat d'Alfons II, que vàrem enfrontar al comte d'Urgell Ermengol VII, que comptava amb el suport del rei, i els vescomtes de Cabrera, Ponç, i de Castellbó, Arnau, a partir de 1184 i fins 1195
El 1187, enmig doncs d'aquestes turbulències, Guillem de Berguedà va atorgar testament, amb clares mostres de penediment per la seva conducta fins aleshores. Signen el document, entre altres, Guillem de l’Espunyola, Ramon de Viver, Bernat de Merolla i Bernat de la Portella.
Però la capacitat d'involucrar-se en lluites de Guillem de Berguedà no tenia aturador. Junt a Arnau de Castellbó, que l'havia protegit segurament després de l'assassinat del de Cardona, va participar en les lluites d'aquest, a partir de 1190, contra el bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens (1163-1198)
En aquesta mateixa època s’inicia la darrera etapa de la seva enemistat amb el monarca aragonès. Cap l’abril de 1190 anuncia el seu propòsit d’anar a la cort d’Alfons VIII de Castellà, en aquells moments aliat amb el rei de Navarra i en guerra amb el monarca aragonès. En aquest viatge es possible que l’acompanyés el trobador Aimeric de Peguilhan
El 1191 Guillem de Berguedà va participar en la darrera fase de la lluita entre Ponç de Cabrera i el vescomte Arnau de Castellbó contra el partit del comte d’Urgell, aliat del rei. En aquesta etapa va formar part dels cavallers assetjats per les tropes reials i urgellenques, junt a Marquesa d’Urgell, al castell de Montessor, prop d’Os de Balaguer (la Noguera)Cal mencionar un poema de Guillem de Berguedà d’aquesta etapa, per la relació que ofereix amb l'obra poètica d'un altre trobador ripollès de la mateixa època, Ponç de la Guardia, ja que parla de fets relacionats amb Marquesa d'Urgell, la On-tot-mi-platz (aquella de la qual tot em plau) dels poemes del de la Guàrdia. És el sirventès Reis, s’anc nuill temps foz francs ni larcs donaire (Si fóreu, rei, en altre temps donaire), on el trobador berguedà retreu al rei haver trencat els més elementals lleis de cortesia, combaten a una dona. Cal dir que durant el setge, Guillem de Berguedà va rebre una cançó del trobador Peire Vidal, on aquest demanava al rei que fos benèvol amb Marquesa d’Urgell. Ofereixo, del sirventès de Guillem de Berguedà, a més de la versió original, la traducció en vers de Climent Forner:
"Reis, s’anc nuill temps foz francs ni larcs [donaireni encobitz per las autrui moillers,penedenssatz vos en cum hom pechaire,qu’eras lor etz enemics e gerriers;e parec ben organ al primier corsque vos vim far a las primieiras flors,per que dompna, s’oimais vos a bon cor,de vostr’aver vol creiser son tresor.
Reis, si fos vius lo pros coms, vostre paire,non feira pas, per mil marcs de deniers,la Marquesa far fondejar ni traireaissi cum faitz vos e vostres archiers.Na Sibiuda trai per un dels auctors,cui vos ametz et ill vos fetz amors,que, si non met En Raimons de Timor,plus durs l’era que [la] frusca [q’eis] del [tor.
E puosc [puesc] vos dir planamem mon [vejaire,reis deschausitz, ben a dos ans entiers,e pot vos hom ben mostrar e retrairela comtessa q’es dompna de Beders,a cui tolguetz, qan vos det sas amors.doas ciutatz e cent chastels ab tors:de tot en tot era de perdre d’ortro.l de Saissac i mes autre demor.
Reis castellans, q’etz en luoc d’emperaire:aissi cum etz rics de totz bos mestiers,mandatz viatz per tot vostre repairevostras grans ostz a flocs et a milliers;e faitz nos sai un avinen socors,per que totz temps n’aiatz pretz e lauzors;q’a Lerida vej’om dinz e deforlos fums de l’ost, e nos de Montesor.
Coms de Tolsan, parton se las amorss’a Marquesa non faitz calque socors,que val trop mais non fetz Elionor:eras parra si l’amatz de bon cor.
Si fóreu, rei, en altre temps donairetot desitjant dels altres les mullers,de penedir-vos en teniu tot l’aire,enemistat amb ells fins l’excés;prou que es veié aquest any al primer corsque vau emprendre a les primeres flors:si alguna dama us ha donat el cor,és que vol que augmenteu el seu tresor.
Rei, si fos viu el comte, vostre pare,no fóra pas, per mil marcs de diners,la Marquesa atacada poc ni gairetal com féu vós i fan vostres arquers.Com Na Sibília tinc avaladors,a qui estimàreu i us omplí d'amors,si no menteix En Ramon de Timor,que allò que surt del brau no és pas més fort.
Rei envilit, puc dir-vos, criticaire,allò que penso fa dos anys sencersi us puc retreure amb ànim pledejairela comtessa, senyora de Besiers,a qui robàreu -preu dels seus amors-dues ciutats i cent castells majors.Hauria prou caigut en la dissortsi el Saissac no hi posa més demor.
Rei castellà (qui a emperadors t’enlaira?):així com ets tan ric en bons mesters,apleg a prompte al teu país, manaire,les teves hosts a flocs i a milers,i dóna’ns un apropiat socors,que t’eomplià de mèrits i llaors;vegin a Lleida des del sud al nordel fum de l’host que es veu de Montessor.
Comte de Tolsà, resteu sense amors,si a la Marquesa no presteu socors,ja que ella val molt més que Lionor:ara es veurà si l’estimeu de cor.
La seva biografia diu que va morir a mans d’un peó (una fi poc digna d’un cavaller), abans de l’agost de 1196. No sabem ni el lloc ni els motius d'aquesta mort en combat
L'obra poètica de Guillem de Berguedà
A pesar d'haver ofert ja poemes de Guillem de Berguedà, cal fer un esment al conjunt de la seva obra poètica. El benemèrit estudiós català del segle passat Manuel Milà i Fontanals feia, en la presentació del seu estudi sobre el trobadors a Espanya una interessant descripció de la poesia de Guillem de Berguedà i del personatge:
"Tan cínicas como las de Guillermo de Poitiers, más sanguinarias que las de Bertrán de Born, las composiciones de este odioso personaje no deben salir en gran parte de lo más recóndito de la necrópolis científica, al paso que por su no escaso interés histórico y especialmente literario, demandan el más completo examen que su naturaleza permite. Es de notar por otra parte que por la oscuridad de sus alusiones y de alguno de sus paso, y sobre todo por el silencio de la historia, ofrecen dificultades de interpretación, acaso insuperables.
Hi ha una trentena de poesies atribuïdes de forma segura a Guillem de Berguedà. Per fer un resum ràpid de la seva personalitat literària com a trobadors, cal dir que fou un trobador d’estrofisme molt original i imitat per altres preuats trobadors, que remena el vers amb gran domini i soltura. Escriu en provençal amb propietat i notable correcció i escassos catalanismes
La relació de Guillem de Berguedà amb Mataplana.
"Tan cínicas como las de Guillermo de Poitiers, más sanguinarias que las de Bertrán de Born, las composiciones de este odioso personaje no deben salir en gran parte de lo más recóndito de la necrópolis científica, al paso que por su no escaso interés histórico y especialmente literario, demandan el más completo examen que su naturaleza permite. Es de notar por otra parte que por la oscuridad de sus alusiones y de alguno de sus paso, y sobre todo por el silencio de la historia, ofrecen dificultades de interpretación, acaso insuperables.
Hi ha una trentena de poesies atribuïdes de forma segura a Guillem de Berguedà. Per fer un resum ràpid de la seva personalitat literària com a trobadors, cal dir que fou un trobador d’estrofisme molt original i imitat per altres preuats trobadors, que remena el vers amb gran domini i soltura. Escriu en provençal amb propietat i notable correcció i escassos catalanismes
La relació de Guillem de Berguedà amb Mataplana.
A pesar del interès de l'aventuresca existència de Guillem de Berguedà i de la seva obra poètica, ens centrarem, en la relació de Guillem de Berguedà amb el Ripollès, amb Mataplana, molt concretament
Guillem de Berguedà, va deixar cinc poesies referides a un dels membres de la nissaga ripollesa dels Mataplana, adreçades a Ponç de Mataplana. Formen part del que Martí de Riquer nomena "poesia d'odi i d'escarni": "Guillem de Berguedà odià profundament els qui considerava els seus enemics i esmerçà tot el seu enginy, les habilitats dels seus art i la seva eficaç tècnica denigratòria per bescantar-los en manera pública i ostentosa. En foren víctimes el vescomte Ramon Folc de Cardona, assassinat finalment per ell mateix, i el seu successor Guillem, i ens han pervingut petits cicles de poesies seves destinades a la injúria, el blasme i la burla d'altres tres alts personatges del seu ambient: Pere de Berga, Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell, i Ponç de Mataplana"
---------------------------------------------------------------------------------
Guillem de Berguedà, va deixar cinc poesies referides a un dels membres de la nissaga ripollesa dels Mataplana, adreçades a Ponç de Mataplana. Formen part del que Martí de Riquer nomena "poesia d'odi i d'escarni": "Guillem de Berguedà odià profundament els qui considerava els seus enemics i esmerçà tot el seu enginy, les habilitats dels seus art i la seva eficaç tècnica denigratòria per bescantar-los en manera pública i ostentosa. En foren víctimes el vescomte Ramon Folc de Cardona, assassinat finalment per ell mateix, i el seu successor Guillem, i ens han pervingut petits cicles de poesies seves destinades a la injúria, el blasme i la burla d'altres tres alts personatges del seu ambient: Pere de Berga, Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell, i Ponç de Mataplana"
---------------------------------------------------------------------------------
Guillem de Berguedà (1130?-1195/1196) és el trobador del qual ens han arribat més textos. A part de la informació que ens ofereix la vida de Guillem de Berguedà que es troba en els Cançoners, el que podem conèixer sobre el trobador ens arriba a través de documents de l'època i de les seves pròpies composicions.
Guillem de Berguedà; a cavall. Miniatura, molt semblant a la de Bertran de Born, en un Cançoner del segle XIII.
Taula de continguts[amaga]
VIDA
El vescomtat de Berguedà depenia del comtat de Cerdanya i les primeres notícies que es tenen dels vescomtes són del segle X. L'any 1131 apareix documentat Guillem de Berguedà, pare del trobador, amb motiu de retre homenatge a Huguet de Mataplana, del qual tenia un feu; però no és fins 1138 que apareix la primera menció del trobador, quan es veu la seva firma infantil al costat de la del seu pare en un document oficial. Escrits posteriors ens indiquen que tenia tres germans més petits: Ramon, Berenguer i Bernat. Possiblement la infantesa i joventut de Guillem de Berguedà va transcórrer com la d'altres personatges d'aquella època: un temps de formació tant en l'aspecte físic com cultural en una Catalunya que estava encara en procés de formació, amb estret contacte amb els territoris occitans, i en què les disputes internes que s'anaven alternant amb les guerres amb els sarraïns eren el marc de fons.
Guillem de Berguedà amb dues dames
Alguns sirventesos ens donen notícia del seu empresonament per diversos delictes abans de 1175, però fou aquesta data la que marca de forma clara la seva vida posterior. Els 3 de març d'aquest any matà a traïció, és a dir, de forma no honorable, Ramon Folc, vescomte de Cardona, personatge que devia odiar profundament al trobador, que l'havia insultat i humiliat en diversos sirventesos, i contra el qual devia haver utilitzat el gran poder que tenia a Catalunya i en la cort del rei Alfons I sense altres resultats que fer encara més virulents els atacs del trobador i portar-lo finalment a la mort.
Guillem de Berguedà; a cavall. Miniatura, molt semblant a la de Bertran de Born, en un Cançoner del segle XIII.
Taula de continguts[amaga]
VIDA
El vescomtat de Berguedà depenia del comtat de Cerdanya i les primeres notícies que es tenen dels vescomtes són del segle X. L'any 1131 apareix documentat Guillem de Berguedà, pare del trobador, amb motiu de retre homenatge a Huguet de Mataplana, del qual tenia un feu; però no és fins 1138 que apareix la primera menció del trobador, quan es veu la seva firma infantil al costat de la del seu pare en un document oficial. Escrits posteriors ens indiquen que tenia tres germans més petits: Ramon, Berenguer i Bernat. Possiblement la infantesa i joventut de Guillem de Berguedà va transcórrer com la d'altres personatges d'aquella època: un temps de formació tant en l'aspecte físic com cultural en una Catalunya que estava encara en procés de formació, amb estret contacte amb els territoris occitans, i en què les disputes internes que s'anaven alternant amb les guerres amb els sarraïns eren el marc de fons.
Guillem de Berguedà amb dues dames
Alguns sirventesos ens donen notícia del seu empresonament per diversos delictes abans de 1175, però fou aquesta data la que marca de forma clara la seva vida posterior. Els 3 de març d'aquest any matà a traïció, és a dir, de forma no honorable, Ramon Folc, vescomte de Cardona, personatge que devia odiar profundament al trobador, que l'havia insultat i humiliat en diversos sirventesos, i contra el qual devia haver utilitzat el gran poder que tenia a Catalunya i en la cort del rei Alfons I sense altres resultats que fer encara més virulents els atacs del trobador i portar-lo finalment a la mort.
Les conseqüències de l'assassinat foren immediates, Guillem de Berguedà hagué d'amagar-se i fugir, finalment, de Catalunya i, a més, fou desposseït del títol de vescomte que li corresponia com a fill més gran, encara que heretà les possessions familiars, de les quals mai no va poder gaudir amb tranquil·litat. Durant set anys no es troben referències del trobador, encara que podem imaginar la seva vida de fugitiu, sense amics que l'ajudessin per por a les represàlies que podien sofrir i potser també a causa -si realment es veritat el que indica la Vida del Cançoner- del costum de Berguedà de no respectar mullers, filles i germanes; sembla que només li féu costat Arnau de Castellbò, amb qui Berguedà mantingué una relació constant i a qui ajudà i defensà en diverses ocasions. Tot i així, sembla que el trobador podia haver reunit en aquesta època un petit grup d'homes que actuaven fora de la llei pel territori català. També és d'aquesta època el peregrinatge que féu a Compostel·la.
Mapa amb els castells de Guillem de Berguedà i alguns topònims relacionats amb el trobador (del llibre de Martí de Riquer "Les poesies del trobador Guillem de Berguedà").
Durant la dècada dels 80 es torna a trobar documentació sobre el trobador. Així en el testament del seu pare, el 1183, consta com a hereu dels castells de Madrona (conegut com Castell Berguedà), Casserres, Puig-reig, Espinalbet i Montmajor i el feu que tenia per Hug de Mataplana. A través d'alguns sirventesos del gran trobador provençal Bertran de Born, que era bon amic seu, coneixem l'enemistat que tingué amb el rei Alfons I, tot i que l'any 1185 i següents sembla que havia fet les paus amb el monarca, ja que consta en diverses ocasions en el seu seguici, com en l'entrevista que el monarca celebrà el 14 d'abril de 1185 al castell de Najac de Roergue amb el rei i també trobador Ricard I Cor de Lleó, en aquell moment duc d'Aquitània i comte de Poitiers i més tard rei d'Anglaterra (1189), per tal de reforçar la seva aliança contra el comte de Tolosa. Del 1187 es conserva el testament original de Guillem de Berguedà, en què deixa el castell de Puig-reig i el lloc de Fenollet a l'orde del Temple, mentre que la resta de possessions, excepte alguns béns menors que hauran d'anar a l'orde de l'Hospital, passaran al seu germà Berenguer, que n'haurà de donar una quarta part a Bernat. Tot plegat ho retindran els frares del Temple fins que siguin pagats els deutes que el testador havia contret. Els testament ens indica, com ja hem insinuat, el poder feudal i econòmic del trobador: cinc castells amb cavallers i vassalls i les terres corresponents, diversos llocs i masies a l'Alt i Baix Cerdanya, i drets a Caldes i Setmenat del Vallès. El document també ens permet deduir que no s'havia casat i que no tingué descendència directa reconeguda.
Després de signat el testament desapareix de la mainada real i el tornem a saber enemistat amb el rei Alfons I, a qui escarneix en un sirventès. El 1190, Guillem de Berguedà ofès amb el rei i odiat per l'arquebisbe de Tarragona, anuncia en un sirventès adreçat al seu amic Arnau de Castellbò que es dirigeix a la cort d'Alfons VIII de Castella, en aquell moment aliat al rei de Navarra contra Alfons d'Aragó.
L'única torre que resta del castell de Montmajor. Actualment només queden escassos vestigis dels antics castells de Guillem de Berguedà.
Els darrers anys de la vida del trobador es caracteritzen per la seva intervenció en les lluites feudals en territori català, principalment en les que tingueren el vescomte Arnau de Castellbò i Ponç de Cabrera contra el rei i el bisbe i el comte d'Urgell. L'any 1195, el seu amic Bertran de Born, que com ell havia lluitat i provocat moltes discòrdies, manifestà en un poema el seu penediment per la vida que havia portat i demanava a Guillem de Berguedà que reflexionés sobre el passat i seguís el seu exemple. Poc cas d'aquests versos va fer el trobador, que continuà amb les seves disputes, encara més sol i més perseguit que en altres temps, però al mateix temps més amenaçador que mai. I tan violentament com va viure va morir, assassinat per un soldat que segurament complia les ordres d'algun dels seus enemics. La mort ocorregué entre 1195 i 1196.
[edita]
Obra
Es conserven 31 poesies de Guillem de Berguedà, més una d'atribució dubtosa.
Normalment en parlar de les composicions dels trobadors se solen agrupar -si es pot- en cicles de cançons de lloança a determinades dames. En el cas de Guillem de Berguedà és impossible fer-ho així, d'acord amb l'amor, sí que es pot fer, en canvi, d'acord amb l'odi. Així podem parlar de tres cicles de sirventesos:
3 contra Pere de Berga. Veí seu, amb el qual tingué problemes pels límits de les terres i d'altres tipus dels quals es difícil determinar l'origen. Canta la seva dona mentre ridiculitza i l'ataca a ell, a qui tracta d'avar, traïdor, cornut...: "A vós em lliuro bona dona de Berga, vós sou or pur i el vostre marit merga", diu al final d'un dels sirventesos.
4 contra Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell. Aquest prelat estava enemistat amb Arnau de Castellbò, amic del trobador. Guillem de Berguedà fa servir en aquestes composicions el vocabulari més cru i obscè de tota la literatura trobadoresca, sense eufemismes ni retòrica de cap tipus, sense gairebé ironia sinó amb l'insult directe acusa el bisbe de violador (cita noms i llocs concrets i qui va socórrer la víctima per tal de donar més versemblança a les acusacions), també l'acusa d'homosexual i eunuc. Tot plegat, com es pot veure, ens mostra un odi en què qualsevol paraula i argumentació és vàlida per acabar amb el bon nom de l'eclesiàstic, sense que la lògica sigui un entrebanc a tenir en compte; i per si l'exposició dels fets no fos suficient, també demana a l'arquebisbe de Tarragona (amb qui posteriorment tindrà enfrontaments) que el deposi del seu càrrec.
5 contra Ponç de Mataplana, personatge d'una família de la qual els Berguedà depenien per raó de certs feus. Malgrat els insults dels sirventesos, centrats majoritàriament en l'aspecte físic i la suposada homosexualitat del personatge, en la mort de Mataplana li dedica un plany que es considera dels més sincers de la poesia dels trobadors.
La resta de la seva obra la composen diversos sirventesos: contra el rei Alfons I, R. Folch de Cardona, etc.; i, a més, altres composicions com cançons, tençons, partiments.
Es considera un trobador d'estrofisme força original, imitat pels trobadors posteriors, i d'un domini important del vers.
[edita]
Textos
Es començarà amb els tres cicles de sirventesos que s'han esmentat més amunt. En primer lloc, la poesia contra Pere de Berga. Cal fer notar com Estefania, la muller de Pere Berga i el propi marit apareixen denominats com a "Sogres". Potser el trobador fa referència a un matrimoni amb una filla dels seus veïns que no es va arribar a realitzar per culpa del pare, o els considerava sogres perquè havia tingut relacions amb una filla seva? Sigui com sigui, el tractament donat als esposos és completament oposat: un dels temes del sirventès insisteix en elogis a Estefania, mentre recorda les banyes que el trobador ha posat a Pere de Berga. Que això sigui veritat o no és fàcil de concretar; el cert és, però, que en altres sirventesos fa les mateixes afirmacions. Realitat, ficció per aconseguir la desqualificació del seu veí?
I
Trop ai estat sotz coa de mouton
que non chantiei de ma dompna Ma Sogra,
de la gensor que anc noiris en terra
bocha e front et huoils clars e rizens
..........................................
E, fe qu·us dei, midonz, lo pros de Berga,
et acuoil gen e coindej'et alberga.
II
E no.us cuidetz q'ieu m'oblit lo cordon
qe·m det l'autrier de sa gonella groga,
per qe.l maritz et eu·ns mesclem de gerra,
don eu n'ai faitz mains bos envazimens
e mains assautz, don Mos Sogr'es dolens,
e·m cuidet dar l'ostal de Na Ramberga:
mieus fo·l gazains la nuoit, qui.s vol s'i perga.
III
E prec Ihesu q'ira ni mal no.m don,
ni gauch ni ben a·N Cogot de Savoga,
tro qe·ns vejam plan en comb'o o en serra
rengat amdui ab totas nostras gens;
e parr'adoncs cals es lo plus valens
ni cals ferra mieills de sa Schirimberga,
que non es jorns per s'amor non la terga.
IV
Gen li pausiei los corns el capironm
que tota ren pot hom dir mentre·is joga;
et al partir ac tal corneill'esquerra
que tornarai sans e sals e gauzens
a la meillor e que es plus valens;
e per m'amor prec li que non s'esperga,
qu'eu vauc vezer lo rei navar part Lerga.
V
A Mon Sogre trametrai ma chansson,
que par judieu q'iesca de sinagoga;
e porta la·m, qui no·t clau o no·t serra,
tu, Montanier, e non estias lens,
qe riran en cavalliers e sirvens:
tal mil diran que Ihesus lo somerga;
c'usqux dira q'ieu meillur et enderga.
VI
A vos m'autrei, bona dompna de Berga:
vos etz fins aurs, e vostres maritz merga.
I
He estat massa sota cua de moltó
sense cantar de madona ma Sogra,
de la més gentil que mai nodrí en terra
boca i front i ulls clars i riallers
.......................................................
I, per la fe que us dec, mon senyor, la noble de Berga,
i acull gentilment i complau i alberga.
II
I no us imagineu que jo m'oblido del cordó
que em donà l'altre dia de la seva gonella groga,
pel qual el marit i jo ens barrejarem en guerra,
en què jo he fet molt bones escomeses
i molts assalts, pels quals mon Sogre està dolgut,
i s'imagina donar-me l'hostal de Na Ramberga:
meu fou el guany durant la nit, qui vulgui hi perdi.
III
I demano a Jesús que ira i mal no em doni,
ni goig ni bé a En Cogot de Savoga,
fins que ens veurem clarament en coma o en serra
arrenglerats ambdós amb totes nostres gents;
i es palesarà aleshores qui és el més valent
i qui copejarà millor amb sa xirimberga,
perquè no hi ha dia que pel seu amor no l'eixugui.
IV
Gentilment li vaig posar les banyes al caperó,
que tothom pot dir-ho mentre es juga;
i en separar-nos tingué tal cornella esquerra
que tornaré sa i estalvi i joiós
a la millor i que es més valuosa:
i pel meu amor li prego que no es desficiï,
que jo vaig a veure el rei navarrès enllà de Lerga.
V
Al Meu Sogre trametré ma cançó,
que sembla jueu que isca de sinagoga;
i porta-me-la, si ningú no et tanca o et barra el pas,
tu, Montaner. I no siguis lent,
perquè en riuran el cavaller i el servent:
mil d'ells diran que Jesús el submergí;
i cadascú dirà que jo millor m'eleví.
VI
A vós m'atorgo, bona dama de Berga:
vós sou or fi, i vostre marit merga.
A continuació altre sirventès on el destinatari comença sent Pere de Berga, però ràpidament el poema deriva cap al bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens, la qual cosa ens mostra com Berguedà podia fàcilment lluitar, ni que fos dialècticament contra més d'un enemic. Fixeu-vos que un començament relativament suau dóna pas a un gran virulència, i hem de pensar que a una bona dosi d'imaginació, quan el trobador parla del priapisme del bisbe i detalla el perill de mort en què es trobà la noia violada.
I
Chansson ai comensada
que sera loing cantada
en est son vieil antic
que fetz n'Ot de Moncada
anz que peira pausada
fos el clochier de Vic.
II
E per tal l'ai moguda
que guerra m'es creguda
de Mon Sogr'ab front pic,
et er per loing saubuda,
q'ieu non tem gab ni bruda
de nuill mon enemic.
III
Ja Dieus noca·.m don Poilla
ni·l fort castell d'Anoilla,
ni·l palaitz d'Ostalric,
s'anz que chant la granoilla
no·il trac vieich e la coilla
del bisbaz fals mendic.
IV
Per Dieu, be·m tenc per rosa
si l'anel e la crosa,
pois es mon enemic,
no·il tuoill abde sa bosa,
don tantz conz enterrosa,
ab un palm de l'espic.
V
Tota nostra lei torba
est bisbatz nas de corba
ab son malvatz prezic;
tant fort fot et encorba,
so·m dis Girautz de Jorba,
Bernarda mieichpartic.
VI
Morta fora si·l metge
non fos que venc d'Usetge,
qe·l menjan li cosic;
tal colp li det sotz petge,
c'a pauc no·il parec fetge,
que caubra·i un bertic.
I
Cançó he començada
que serà lluny cantada
en aquest so vell antic
que va fer n'Ot de Montcada
abans que pedra posada
fos al campanar de Vic.
II
I per això l'he iniciada
perquè guerra m'ha sorgit
amb Mon Sogre de front punxegut,
i serà lluny sabuda,
que jo no temo fatxenderia i jactància
de cap enemic meu.
III
Que Déu mai no em doni Espoia,
ni el fort castell d'Anoia,
ni el palau d'Hostalric,
si abans que canti la granota
no arrenco la verga i l'escrot
del bisbàs fals i miserable.
IV
Per Déu, bé em tinc per rossí
si l'anell i la crossa,
ja que és el meu enemic,
no li prenc juntament amb la seva bossa,
amb la qual tants conys enterrossa,
amb un pam de l'espigall.
V
Tota la nostra llei torba
aquest bisbàs nas de corba
amb son malvat predic:
tan fort fot i encorba,
això em digué Guerau de Jorba,
que migpartí Bernarda.
VI
Fora morta si el metge
no hagués vingut d'Osseja,
que li cosí el mitjà;
li donà tal cop sota el pit,
que per poc no li surt el fetge,
que li hauria cabut una vara.
I directament al bisbe d'Urgell, de qui continua escrivint sobre la magnitud de la seva verga, que fa servir no només amb les dones, sinó també amb els homes. Continuen les noms propis per donar més versemblança als fets narrats, ...i les exageracions habituals. Finalment demana la mort del criminal i la intervenció de l'arquebisbe de Tarragona perquè deposi el mal bisbe del seu càrrec.
I
Un sirventes vuoill nou far en rim'estaign
d'un fals coronat d'Urgel, cui Dieus contraigna,
que porta major matrel d'un mul d'Espaigna;
tant l'a gran
que sol comtar m'es affan,
que femna a qui·l coman
non sera sana d'un an.
II
C'a mi·n venc a Berguedan un'a la porta
a cui a·l bisbatz mezels la filla morta,
c'anc no·il det ab son bausan mas una tora
com a tor,
si que la tela del cor
li rompet dinz e defor;
c'a mi s'en clamet sa sor.
III
E n'Arnaut n'auzi clamar, cel de Nahuga,
q'era si espes e gros que tot l'enbuga,
sia dreitz o sia tortz, desus li puga
sobre·l dos,
si q'eras l'a preing e gros;
qe'N Raimons de Boixados
m'o ditz e·N Arnautz d'Alos.
IV
D'aest bisbe non es jocs, c'omes enpreigna,
mas c'om lo meta en foc e l'arda ab leigna;
ai Dieus, si ja veirai.......................
Aicel jorn
que l'empeisses dinz un forn
e qe·il trasses tot entorn
sagetaqs ab arc d'alborn!
V
l'arcivesque pregarai de Terragona
e no.l tenrai per leial s'aisso no.m dona:
q'el lo toilla del porpal e que.l depona,
.l mescrezen,
qe.z homes fot en dormen,
q'ieu o sai ben veramen,
q'enpreinatz n'a mais de cen.
I
Vull fer un nou sirventès en rima estranya
d'un fals coronat d'Urgell, que Deu esgarri,
que porta major martell que un mul d'Espanya;
tant el té gran
que només contar-ho em costa,
perquè la dona a qui l'encomani
no serà sana en un any.
II
Perquè a mi em vingué un a la porta de Berguedà
al qual el bisbe mesell ha mort la filla,
encara que no li donà amb el seu bausà mes que una escomesa
com un toro,
de manera que la tela del cor
li rompé per dins i per fora;
de la qual cosa se'm queixà a mi la seva germana.
III
I a n'Arnau,el de Naüja, vaig sentir queixar-se'n,
que era tan gruixut i gros que tot l'empastifà,
sigui dret o sigui tort, a sobre li pujà
sobre el dors,
així que ara el té prenyat i gros;
que en Raimon de Boixadors
m'ho ha dit i n'arnau d'Alòs.
IV
Amb aquest bisbe no s'hi valen jocs, perquè emprenya homes,
sinó que cal que hom el llenci al foc i el cremi amb llenya;
ai Déu, si veuré................................
El dia
que l'empenyi dins un forn
i que li dispari a tot l'entorn
sagetes amb arc d'alborn!
V
Pregaré l'arquebisbe de Tarragona
i no el tindré per lleial si això no em dóna:
que li llevi la porpra i que el deposi,
el malcreient,
que els homes fot mentre dormen,
que jo ho sé ben certaqment
perquè n'ha emprenyat més de cent.
Mapa amb els castells de Guillem de Berguedà i alguns topònims relacionats amb el trobador (del llibre de Martí de Riquer "Les poesies del trobador Guillem de Berguedà").
Durant la dècada dels 80 es torna a trobar documentació sobre el trobador. Així en el testament del seu pare, el 1183, consta com a hereu dels castells de Madrona (conegut com Castell Berguedà), Casserres, Puig-reig, Espinalbet i Montmajor i el feu que tenia per Hug de Mataplana. A través d'alguns sirventesos del gran trobador provençal Bertran de Born, que era bon amic seu, coneixem l'enemistat que tingué amb el rei Alfons I, tot i que l'any 1185 i següents sembla que havia fet les paus amb el monarca, ja que consta en diverses ocasions en el seu seguici, com en l'entrevista que el monarca celebrà el 14 d'abril de 1185 al castell de Najac de Roergue amb el rei i també trobador Ricard I Cor de Lleó, en aquell moment duc d'Aquitània i comte de Poitiers i més tard rei d'Anglaterra (1189), per tal de reforçar la seva aliança contra el comte de Tolosa. Del 1187 es conserva el testament original de Guillem de Berguedà, en què deixa el castell de Puig-reig i el lloc de Fenollet a l'orde del Temple, mentre que la resta de possessions, excepte alguns béns menors que hauran d'anar a l'orde de l'Hospital, passaran al seu germà Berenguer, que n'haurà de donar una quarta part a Bernat. Tot plegat ho retindran els frares del Temple fins que siguin pagats els deutes que el testador havia contret. Els testament ens indica, com ja hem insinuat, el poder feudal i econòmic del trobador: cinc castells amb cavallers i vassalls i les terres corresponents, diversos llocs i masies a l'Alt i Baix Cerdanya, i drets a Caldes i Setmenat del Vallès. El document també ens permet deduir que no s'havia casat i que no tingué descendència directa reconeguda.
Després de signat el testament desapareix de la mainada real i el tornem a saber enemistat amb el rei Alfons I, a qui escarneix en un sirventès. El 1190, Guillem de Berguedà ofès amb el rei i odiat per l'arquebisbe de Tarragona, anuncia en un sirventès adreçat al seu amic Arnau de Castellbò que es dirigeix a la cort d'Alfons VIII de Castella, en aquell moment aliat al rei de Navarra contra Alfons d'Aragó.
L'única torre que resta del castell de Montmajor. Actualment només queden escassos vestigis dels antics castells de Guillem de Berguedà.
Els darrers anys de la vida del trobador es caracteritzen per la seva intervenció en les lluites feudals en territori català, principalment en les que tingueren el vescomte Arnau de Castellbò i Ponç de Cabrera contra el rei i el bisbe i el comte d'Urgell. L'any 1195, el seu amic Bertran de Born, que com ell havia lluitat i provocat moltes discòrdies, manifestà en un poema el seu penediment per la vida que havia portat i demanava a Guillem de Berguedà que reflexionés sobre el passat i seguís el seu exemple. Poc cas d'aquests versos va fer el trobador, que continuà amb les seves disputes, encara més sol i més perseguit que en altres temps, però al mateix temps més amenaçador que mai. I tan violentament com va viure va morir, assassinat per un soldat que segurament complia les ordres d'algun dels seus enemics. La mort ocorregué entre 1195 i 1196.
[edita]
Obra
Es conserven 31 poesies de Guillem de Berguedà, més una d'atribució dubtosa.
Normalment en parlar de les composicions dels trobadors se solen agrupar -si es pot- en cicles de cançons de lloança a determinades dames. En el cas de Guillem de Berguedà és impossible fer-ho així, d'acord amb l'amor, sí que es pot fer, en canvi, d'acord amb l'odi. Així podem parlar de tres cicles de sirventesos:
3 contra Pere de Berga. Veí seu, amb el qual tingué problemes pels límits de les terres i d'altres tipus dels quals es difícil determinar l'origen. Canta la seva dona mentre ridiculitza i l'ataca a ell, a qui tracta d'avar, traïdor, cornut...: "A vós em lliuro bona dona de Berga, vós sou or pur i el vostre marit merga", diu al final d'un dels sirventesos.
4 contra Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell. Aquest prelat estava enemistat amb Arnau de Castellbò, amic del trobador. Guillem de Berguedà fa servir en aquestes composicions el vocabulari més cru i obscè de tota la literatura trobadoresca, sense eufemismes ni retòrica de cap tipus, sense gairebé ironia sinó amb l'insult directe acusa el bisbe de violador (cita noms i llocs concrets i qui va socórrer la víctima per tal de donar més versemblança a les acusacions), també l'acusa d'homosexual i eunuc. Tot plegat, com es pot veure, ens mostra un odi en què qualsevol paraula i argumentació és vàlida per acabar amb el bon nom de l'eclesiàstic, sense que la lògica sigui un entrebanc a tenir en compte; i per si l'exposició dels fets no fos suficient, també demana a l'arquebisbe de Tarragona (amb qui posteriorment tindrà enfrontaments) que el deposi del seu càrrec.
5 contra Ponç de Mataplana, personatge d'una família de la qual els Berguedà depenien per raó de certs feus. Malgrat els insults dels sirventesos, centrats majoritàriament en l'aspecte físic i la suposada homosexualitat del personatge, en la mort de Mataplana li dedica un plany que es considera dels més sincers de la poesia dels trobadors.
La resta de la seva obra la composen diversos sirventesos: contra el rei Alfons I, R. Folch de Cardona, etc.; i, a més, altres composicions com cançons, tençons, partiments.
Es considera un trobador d'estrofisme força original, imitat pels trobadors posteriors, i d'un domini important del vers.
[edita]
Textos
Es començarà amb els tres cicles de sirventesos que s'han esmentat més amunt. En primer lloc, la poesia contra Pere de Berga. Cal fer notar com Estefania, la muller de Pere Berga i el propi marit apareixen denominats com a "Sogres". Potser el trobador fa referència a un matrimoni amb una filla dels seus veïns que no es va arribar a realitzar per culpa del pare, o els considerava sogres perquè havia tingut relacions amb una filla seva? Sigui com sigui, el tractament donat als esposos és completament oposat: un dels temes del sirventès insisteix en elogis a Estefania, mentre recorda les banyes que el trobador ha posat a Pere de Berga. Que això sigui veritat o no és fàcil de concretar; el cert és, però, que en altres sirventesos fa les mateixes afirmacions. Realitat, ficció per aconseguir la desqualificació del seu veí?
I
Trop ai estat sotz coa de mouton
que non chantiei de ma dompna Ma Sogra,
de la gensor que anc noiris en terra
bocha e front et huoils clars e rizens
..........................................
E, fe qu·us dei, midonz, lo pros de Berga,
et acuoil gen e coindej'et alberga.
II
E no.us cuidetz q'ieu m'oblit lo cordon
qe·m det l'autrier de sa gonella groga,
per qe.l maritz et eu·ns mesclem de gerra,
don eu n'ai faitz mains bos envazimens
e mains assautz, don Mos Sogr'es dolens,
e·m cuidet dar l'ostal de Na Ramberga:
mieus fo·l gazains la nuoit, qui.s vol s'i perga.
III
E prec Ihesu q'ira ni mal no.m don,
ni gauch ni ben a·N Cogot de Savoga,
tro qe·ns vejam plan en comb'o o en serra
rengat amdui ab totas nostras gens;
e parr'adoncs cals es lo plus valens
ni cals ferra mieills de sa Schirimberga,
que non es jorns per s'amor non la terga.
IV
Gen li pausiei los corns el capironm
que tota ren pot hom dir mentre·is joga;
et al partir ac tal corneill'esquerra
que tornarai sans e sals e gauzens
a la meillor e que es plus valens;
e per m'amor prec li que non s'esperga,
qu'eu vauc vezer lo rei navar part Lerga.
V
A Mon Sogre trametrai ma chansson,
que par judieu q'iesca de sinagoga;
e porta la·m, qui no·t clau o no·t serra,
tu, Montanier, e non estias lens,
qe riran en cavalliers e sirvens:
tal mil diran que Ihesus lo somerga;
c'usqux dira q'ieu meillur et enderga.
VI
A vos m'autrei, bona dompna de Berga:
vos etz fins aurs, e vostres maritz merga.
I
He estat massa sota cua de moltó
sense cantar de madona ma Sogra,
de la més gentil que mai nodrí en terra
boca i front i ulls clars i riallers
.......................................................
I, per la fe que us dec, mon senyor, la noble de Berga,
i acull gentilment i complau i alberga.
II
I no us imagineu que jo m'oblido del cordó
que em donà l'altre dia de la seva gonella groga,
pel qual el marit i jo ens barrejarem en guerra,
en què jo he fet molt bones escomeses
i molts assalts, pels quals mon Sogre està dolgut,
i s'imagina donar-me l'hostal de Na Ramberga:
meu fou el guany durant la nit, qui vulgui hi perdi.
III
I demano a Jesús que ira i mal no em doni,
ni goig ni bé a En Cogot de Savoga,
fins que ens veurem clarament en coma o en serra
arrenglerats ambdós amb totes nostres gents;
i es palesarà aleshores qui és el més valent
i qui copejarà millor amb sa xirimberga,
perquè no hi ha dia que pel seu amor no l'eixugui.
IV
Gentilment li vaig posar les banyes al caperó,
que tothom pot dir-ho mentre es juga;
i en separar-nos tingué tal cornella esquerra
que tornaré sa i estalvi i joiós
a la millor i que es més valuosa:
i pel meu amor li prego que no es desficiï,
que jo vaig a veure el rei navarrès enllà de Lerga.
V
Al Meu Sogre trametré ma cançó,
que sembla jueu que isca de sinagoga;
i porta-me-la, si ningú no et tanca o et barra el pas,
tu, Montaner. I no siguis lent,
perquè en riuran el cavaller i el servent:
mil d'ells diran que Jesús el submergí;
i cadascú dirà que jo millor m'eleví.
VI
A vós m'atorgo, bona dama de Berga:
vós sou or fi, i vostre marit merga.
A continuació altre sirventès on el destinatari comença sent Pere de Berga, però ràpidament el poema deriva cap al bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens, la qual cosa ens mostra com Berguedà podia fàcilment lluitar, ni que fos dialècticament contra més d'un enemic. Fixeu-vos que un començament relativament suau dóna pas a un gran virulència, i hem de pensar que a una bona dosi d'imaginació, quan el trobador parla del priapisme del bisbe i detalla el perill de mort en què es trobà la noia violada.
I
Chansson ai comensada
que sera loing cantada
en est son vieil antic
que fetz n'Ot de Moncada
anz que peira pausada
fos el clochier de Vic.
II
E per tal l'ai moguda
que guerra m'es creguda
de Mon Sogr'ab front pic,
et er per loing saubuda,
q'ieu non tem gab ni bruda
de nuill mon enemic.
III
Ja Dieus noca·.m don Poilla
ni·l fort castell d'Anoilla,
ni·l palaitz d'Ostalric,
s'anz que chant la granoilla
no·il trac vieich e la coilla
del bisbaz fals mendic.
IV
Per Dieu, be·m tenc per rosa
si l'anel e la crosa,
pois es mon enemic,
no·il tuoill abde sa bosa,
don tantz conz enterrosa,
ab un palm de l'espic.
V
Tota nostra lei torba
est bisbatz nas de corba
ab son malvatz prezic;
tant fort fot et encorba,
so·m dis Girautz de Jorba,
Bernarda mieichpartic.
VI
Morta fora si·l metge
non fos que venc d'Usetge,
qe·l menjan li cosic;
tal colp li det sotz petge,
c'a pauc no·il parec fetge,
que caubra·i un bertic.
I
Cançó he començada
que serà lluny cantada
en aquest so vell antic
que va fer n'Ot de Montcada
abans que pedra posada
fos al campanar de Vic.
II
I per això l'he iniciada
perquè guerra m'ha sorgit
amb Mon Sogre de front punxegut,
i serà lluny sabuda,
que jo no temo fatxenderia i jactància
de cap enemic meu.
III
Que Déu mai no em doni Espoia,
ni el fort castell d'Anoia,
ni el palau d'Hostalric,
si abans que canti la granota
no arrenco la verga i l'escrot
del bisbàs fals i miserable.
IV
Per Déu, bé em tinc per rossí
si l'anell i la crossa,
ja que és el meu enemic,
no li prenc juntament amb la seva bossa,
amb la qual tants conys enterrossa,
amb un pam de l'espigall.
V
Tota la nostra llei torba
aquest bisbàs nas de corba
amb son malvat predic:
tan fort fot i encorba,
això em digué Guerau de Jorba,
que migpartí Bernarda.
VI
Fora morta si el metge
no hagués vingut d'Osseja,
que li cosí el mitjà;
li donà tal cop sota el pit,
que per poc no li surt el fetge,
que li hauria cabut una vara.
I directament al bisbe d'Urgell, de qui continua escrivint sobre la magnitud de la seva verga, que fa servir no només amb les dones, sinó també amb els homes. Continuen les noms propis per donar més versemblança als fets narrats, ...i les exageracions habituals. Finalment demana la mort del criminal i la intervenció de l'arquebisbe de Tarragona perquè deposi el mal bisbe del seu càrrec.
I
Un sirventes vuoill nou far en rim'estaign
d'un fals coronat d'Urgel, cui Dieus contraigna,
que porta major matrel d'un mul d'Espaigna;
tant l'a gran
que sol comtar m'es affan,
que femna a qui·l coman
non sera sana d'un an.
II
C'a mi·n venc a Berguedan un'a la porta
a cui a·l bisbatz mezels la filla morta,
c'anc no·il det ab son bausan mas una tora
com a tor,
si que la tela del cor
li rompet dinz e defor;
c'a mi s'en clamet sa sor.
III
E n'Arnaut n'auzi clamar, cel de Nahuga,
q'era si espes e gros que tot l'enbuga,
sia dreitz o sia tortz, desus li puga
sobre·l dos,
si q'eras l'a preing e gros;
qe'N Raimons de Boixados
m'o ditz e·N Arnautz d'Alos.
IV
D'aest bisbe non es jocs, c'omes enpreigna,
mas c'om lo meta en foc e l'arda ab leigna;
ai Dieus, si ja veirai.......................
Aicel jorn
que l'empeisses dinz un forn
e qe·il trasses tot entorn
sagetaqs ab arc d'alborn!
V
l'arcivesque pregarai de Terragona
e no.l tenrai per leial s'aisso no.m dona:
q'el lo toilla del porpal e que.l depona,
.l mescrezen,
qe.z homes fot en dormen,
q'ieu o sai ben veramen,
q'enpreinatz n'a mais de cen.
I
Vull fer un nou sirventès en rima estranya
d'un fals coronat d'Urgell, que Deu esgarri,
que porta major martell que un mul d'Espanya;
tant el té gran
que només contar-ho em costa,
perquè la dona a qui l'encomani
no serà sana en un any.
II
Perquè a mi em vingué un a la porta de Berguedà
al qual el bisbe mesell ha mort la filla,
encara que no li donà amb el seu bausà mes que una escomesa
com un toro,
de manera que la tela del cor
li rompé per dins i per fora;
de la qual cosa se'm queixà a mi la seva germana.
III
I a n'Arnau,el de Naüja, vaig sentir queixar-se'n,
que era tan gruixut i gros que tot l'empastifà,
sigui dret o sigui tort, a sobre li pujà
sobre el dors,
així que ara el té prenyat i gros;
que en Raimon de Boixadors
m'ho ha dit i n'arnau d'Alòs.
IV
Amb aquest bisbe no s'hi valen jocs, perquè emprenya homes,
sinó que cal que hom el llenci al foc i el cremi amb llenya;
ai Déu, si veuré................................
El dia
que l'empenyi dins un forn
i que li dispari a tot l'entorn
sagetes amb arc d'alborn!
V
Pregaré l'arquebisbe de Tarragona
i no el tindré per lleial si això no em dóna:
que li llevi la porpra i que el deposi,
el malcreient,
que els homes fot mentre dormen,
que jo ho sé ben certaqment
perquè n'ha emprenyat més de cent.
Possiblement el sirventès que figura en més antologies de la literatura catalana sigui "Cansoneta leu e plana" (1172). Es tracta d'una composició contra Ponç de Mataplana que es pot considerar modèlica en diversos aspectes. En primer lloc, des del punt de vista del lector actual, pràcticament no necessita traducció, és una mostra evident de l'anomenat "trobar leu" que s'acosta a la poesia popular. Té, a més, una estructura temàtica molt equilibrada: en les tres primeres estrofes se centra en el lamentable aspecte físic de Mataplana i les dues darreres critiquen la seva moralitat. I al llarg de tot el sirventès, els dos versos del refrany que exposen el motiu principal: la poca fiabilitat (la traïdoria, l'engany) com a característica principal del personatge. En conjunt, però, el que cal remarcar és que possiblement aconseguí allò que pretenia: fer de Ponç de Mataplana un personatge còmic, ridícul, grotesc; i no hi ha res més efectiu per aconseguir la desqualificació d'algú que fer que la gent no se'l prengui seriosament. Així doncs, aquest personatge amb un braç immòbil, amb una boca desdentada i amb uns costums llicenciosos ha perdut, possiblement, el respecte de tothom. I tot això sense necessitat de fer servir la duresa amb què Berguedà s'acarnissava amb el bisbe d'Urgell.
I
Cansoneta leu e plana,
leugereta, ses ufana,
farai, e de mon Marques
del traichor de Mataplana,
q'es d'engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
II
Marques, ben aion les peiras
a Melgur depres Someiras,
on perdetz de las dentz tres;
no.i ten dan que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
III
Del bratz no.us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qe.l nervi vos estendes
.A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
IV
Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
guardar se deu tota ves
qon qe.z an: an de clar dia,
de nuoitz ab vos non an ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
V
Marques, ben es fols qui.s vana
c'ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
I
Cançoneta lleu i plana,
lleugereta, sense pretensions,
jo faré del meu Marquès,
del traïdor de Mataplana,
que és d'engany farcit i ple.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.
II
Marquès, bé hagin les pedres,
a Melgur, prop de Someires,
on perdéreu tres de les dents;
no tenen cap dany que les primeres
encara continuen allò i no ho sembla gens.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.
III
Pel braç no us dono una figa,
que sembla cabiró de biga
i el porteu mal estès;
es necessitaria ortiga
que el nervi us estengués
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.
IV
Marquès, qui en vós confia
no té amor ni companyia;
ha de gaurdar-se sempre
en qualsevol ocasió: sigui de dia
i de nit no vagi en vós de cap manera.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.
V
Marquès, és ben boig qui es vana
de fer migdiada amb vós
sense calces de cordovà;
i mai fill de cristiana
pitjor costum no ha permès.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.
I encara un altre sirventès contra Ponç de Mataplana. En aquesta ocasió, tot continuant amb els temes de la composició anterior, Berguedà fa referència a una trobada entre tots dos, de la qual sortí malparat Mataplana, i afegeix al·lusions a la seva covardia, gasiveria i a les banyes que porta.
I
Amics marques, enqera non a gaire
q'ieu fi de vos coinda cansson e bona,
mas ancar n'ai en talan autr'a faire,
puois mos cosseills m'o autrej'e m'o dona;
q'a Sailforas viron miei enemic
l'anta q'ieu.s fi e.l afan e.l destric,
qu.el camp N'Albert laissetz l'elme per tasca:
si fossetz calvs tuich vos virant la rasca.
II
Q'ieu vos cuidei d'entrams los arssos traire,
si.us empeissi ab ma lanssa gascona
c'al encorbar, sitot vos etz gabaire,
ditz qe.l vos vi.N Guillems de Savassona,
q'en las bragas vos tengront per mendic
li canorge e li borges de Vic.
Amics Marques, si mala gota.us nasca,
si esser pot, meillors n'aiatz a Pasca.
III
Ja del tornei no.us cal gabar ni feigner
c'anc non valc tant Rotlans a Serragosa:
et eu.s autrei que no m'en cal destreigner,
que mort m'agratz si.l lanssa non fos mosa,
que planamen mi detz tal colp su.l fron
que rire.n fetz En Guillem de Clarmon:
tuich vostre'amic crideron: Mataplana!,
Tro lor membret qe.l man aviatz vana.
IV
Amics Marques, si.l colp pocsetz enpeigner
mort agratz cel qe.ls maritz escogossa,
lo cortes drut qe.ls corns sap far enpeigner
e non tem glat ni crit ni huc de gossa,
gerra ni fais, ni barieira ni pon,
anz es plus gais que raineta en fon,
que ses aiga non poiria star sana
plus q'ieu d'amor un jorn de la setmana.
V
Marques, escriut pot el fer de ma lansa
c'om no-fesatz non pot aver guirensa;
e pois vers es, podetz n'aver doptansa,
c'anc plus traicher de vos non pres naisensa;
neus Mos Sogres, que de Barc¡salones
porta las claus d'engans e de no-fes,
vas vos no.n sap lo traich d'una batzola:
per so amdoi legitz en un'escola.
VI
Raimon de Paz, mon sirventes romansa
a.N Nas-de-corn, e non aias temenssa,
que plus volpill no.n a d'aqui en Fransa,
ni plus coart, si eu ai conoissenssa;
que cinc anz a non donet colp ni pres
en l'escut d'aur en que laq dompna es,
ni en tornei non capusa ni dola,
anz ten per fol qui sas armas l'afolla.
I
Amic Marquès, encara no fa gaire
que jo vaig fer de vos cançó graciosa i bona,
mes encara tinc la intenció de fer-ne una altra,
ja que el meu seny m'ho atorga i m'ho consent;
perquè a Sentfores veieren els meus enemics
la vergonya, l'afany i el dany que us vaig fer,
perquè al camp de n'Albert deixàreu l'elm per tribut:
si fóssiu calb tots us haurien vist la tinya.
II
Que jo vaig estar a punt de treure-us d'ambdós arçons
i us vaig empènyer amb la meva llança gascona
que al encorbar-vos, encara que sou fanfarró,
diu que us veié en Guillem de Savassona,
que per les bragues us tingueren per roí
els canonges i els burgesos de Vic.
Amic Marquès, així mala gota us neixi,
si pot ser, tingueu-ne millors per Pasqua.
III
Del torneig no us cal ufanar ni vantar
perquè no valgué tant com Rotllà a Saragossa:
i jo us confesso que no em cal preocupar,
que m'hauríeu mort si la llança no fos esmussada,
perquè clarament em donàreu tal cop sobre el front
que féreu riure en Guillem de Claramunt:
Tots els vostres amics cridaren: Mataplana!,
Fins que es recordaren que teníeu la mà inútil.
IV
Amic Mataplana, si el cop haguéssiu pogut augmentar
haguéssiu mort aquell que els marits fa cornuts,
el cortès amant que les banyes sap fer créixer
i no tem clapit ni crit ni lladruc de gossa,
guerra ni feix, ni barrera ni ni pont,
sinó que està més content que granoteta en font,
la qual sense aigua no podria estar sana
més que jo sense amor un dia de la setmana.
V
Marquès, escrit porto al ferro de ma llança
que home sense fe no pot tenir cura;
i com que això és cert, podeu tenir-li por,
perquè més traidor que vós mai no nasqué;
fins i tot mon Sogre, que del Barcelonès
porta les claus d'enganys i deslleialtats,
comparat amb vós no sap ni la maçola d'una matraca:
perquè tots dos heu estudiat a la mateixa escola.
VI
Ramon de Pau, recita el meu sirventès
a en Nas-de-corn, i no tinguis por,
perquè no hi ha més poruc d'aquí fins a França,
ni més covard, en el meu coneixement;
que cinc anys fa que no donà ni rebé cop
en l'escut d'or on és la dama,
ni en torneig no ribota ni dola,
sinó que té per boig qui malmet les seves armes.
Les relacions de Berguedà amb el rei Alfons I foren tumultuoses. Tant aviat es troba incondicionalment al seu costat com el critica i lluita contra ell, en una vida que transcorregué paral·lela ja que es possible que tots dos morissin el mateix any. En el sirventès que llegireu seguidament, Guillem de Berguedà es trobava empresonat i demana al seu rei, mitjançant aquesta composició, que l'alliberés. Fixeu-vos com la presó no li va treure l'orgull ni la fatxenderia habituals: en lloc de mostrar una actitud de penediment per malifetes passades, adverteix el rei que no faci cas de tres personatges que seran parcials en la seva valoració a causa d'haver-los posat banyes. Tots tres ja són coneguts nostres, es tracta de Pere de Berga, R. Folch de Cardona i Guillem de Claramunt, important conseller del monarca amb qui semblava tenir bones relacions als sirventès anterior; també apareix Ponç de Mataplana, a qui no podia dir que havia posat banyes a causa de l'homosexualitat que li havia atribuït. En l'estrofa final, Berguedà retorna a un to més d'acord amb les seves circumstàncies per demanar a alguns personatges de la seva confiança que intercedeixin per ell davant del rei.
I
Joglars, no.t desconortz
e vai t'en d'espero
-no.i gartz agurs ni sortz-
vas lo rei d'Arago,
qe.m traga de preiso;
que ja, pois serai mortz,
no.m tenra dan ni pro.
II
No.i gart colpas ni tortz
en aquesta sazo;
e qan serai estortz,
si.m vol metr'ochaiso,
non a vassal tant bo
de Tortosa als ports
no.il torn son oc e no.
III
E no.n get Mon Marques,
ni.N Guillem de Clarmon,
ni.l Vescomt mal apres,
ni.l qart, si ven d'amon,
q'a totzdic ad un fron:
"Reis, anc no fi qe.us pes,
mas lo maritz aon."
IV
D'aqestz n'i a tals tres
c'ablor moillers ai jon,
et abeurat cen vetz
mon caval a lor fon,
e passatz a lor pon
amdos mos palafres,
q'am mais que Agremon.
V
A.N Arnaut, mon cosi,
et a.N Hugo d'Aveu,
joglars, comtae di,
et a.N Bascol Romeu,
que pregon lo lur Dieu
lo bon rei palaizi
qe.m trag'o qe.m maleu.
I
Joglar, no et desesperis
i vés-te'n esperonant
-no observis auguris ni sorts-
cap al rei d'Aragó,
que em tregui de la presó;
que ja, un cop seré mort,
no em farà dany ni profit.
II
No tingui en compte culpes ni errors
i quan seré lliure,
si em vol acusar
si em vol acusar,
no té vassall tan bo
de Tortosa als ports
que no li torni el seu "sí" en "no".
III
I no excloc Mon Marquès,
ni en Guillem de Claramunt,
ni el Vescomte maleducat,
ni el quart, si ve d'amunt,
que a tots dic a la cara:
"Rei, mai no vaig fer res que us pesés,
però els marits deshonro."
IV
D'aquests n'hi ha tres
que amb llurs mullers he jagut,
i he abeurat cent vegades
mon cavall en llur font,
i he passat per llur pont
els meus dos palafrens,
que m'estimo més que Agramunt.
V
A n'Arnau, mon cosí,
i a n'Hug d'Aveu,
joglar, conta i digues,
i a en Bàcol Romeu,
que preguin en nom de Déu
al bon rei palatí
que em tregui o que em rescati.
Amb motiu de la mort de Ponç de Mataplana el 1185, Guillem de Berguedà li va dedicar un plany que es considera dels més sincers que es poden trobar en la literaura trobadoresca. Fugint dels esquemes convencionals, el sempre orgullós Berguedà s'acusa -i no en tenia necessitat- d'haver mentit en tot el que havia dit anteriorment sobre Mataplana, de no haver anat en auxili seu en el moment de la desgraciada mort i, a la darrera estrofa, desitja que el seu destí sigui una mena de paradís terrenal -molt diferent del concepte de cel ortodox- en què Mataplana es trobi amb els amics del trobador que ja són morts i amb aquells herois inqüestionables a l'època, i sense que faltin unes "dames gentils" perquè la felicitat sigui completa. Potser, doncs, els sirventesos anteriors tenien molts components de pura retòrica? Realment el trobador era un personatge que en casos extrems tenia necessitat de motrar la seva noblesa? Podia compensar amb aquest plany, d'alguna manera, el mal que abans havia causat al seu enemic?
I
Consirós cant e planc e plor
pel dol qe.m a sasit et pres
al cor per la mort Mon Marqes,
En Pons, lo pros de Mataplana,
qi era francs, larcs e cortes,
e an totz bos captenimens,
e tengatz per un dels melhors
qi fos de San Marti de Tors
tro...et la terra plana.
II
Loncs consiriers ab greu dolor
a laisat e nostre paes
ses conort, qe no.i a ges
En Pons, lo pros de Mataplana;
paians l'an mort, mais Dieu l'a pres
a sa part, qe.l sera garens
dels grans forfatz et dels menors
qe.ls angels li foron auctors,
car mantenc la lei cristiana.
III
Marqes, s'eu dis de vos follor,
ni motz vilans ni mal apres,
de tot ai mentit e mespres
c'anc, pos Dieu basti Mataplana,
no.i ac vassal qe tan valges,
ni qe tant fos pros ni valens
ni tan onratz sobre.ls aussors;
jas fosso ric vostr'ancesors;
e non o dic ges per ufana.
IV
Marqes, la vostra desamor
e l'ira qu'e nos dos se mes
volgra ben, se a Dieu plages,
ans qu'eissisetz de Mataplana,
fos del tot pais per bona fes;
qe.l cors n'ai trist e.n vauc dolens
car no fui al vostre socors
qe ja no m'en tengra paors
no.us valges de la gent truffana.
V
E paradis el luoc melhor,
lai o.l bon rei de Fransa es
prop de Rolan, sai qe l'arm'es
de Mon Marqes de Mataplana;
e mon joglar de Ripoles,
e mon Sabata eisamens,
estan ab las domnas gensors
sobr'u pali cobert de flors,
josta N'Olivier de Lausana.
I
Consirós canto, planyo i ploro
pel dolor que m'ha pres i s'ha emparat
del meu cor per la mort de Mon Marquès,
En Ponç, el noble de Mataplana,
que era franc, liberal i cortès
i amb tots els bons capteniments,
i tingut per un dels millors
que hi hagué de S. Martí de Tours
a [Lleida] i la terra plana.
II
Grans angoixes amb greu dolor
ha deixat, i el nostre país
sense consol, car ja no existeix
Ponç el noble de Mataplana:
pagans l'han mort, però Déu se l'ha endut
al seu costat i li serà indulgent
dels pecats, grans i petits,
perquè els àngels li foren testimoni
que mantingué la llei cristiana.
III
Marquès, si vaig dir de vós follies
i mots vilans i mal apresos,
en tot he mentit i errat,
car mai, des de que Déu bastí Mataplana,
no hi hagué vassall que tant valgués
ni que fos tan noble ni tan valent,
ni tan honrat sobre els més elevats,
per molt rics que fossin els vostres avantpassats;
i no ho dic gens per ufana.
IV
Marquès, el vostre desamor
i l'ira que es mesclaren entre nosaltres dos
bé voldria, si a Déu hagués plagut,
que abans que eixíssiu de Mataplana
s'haguessin convertit en completa pau i bona fe;
ja que en tinc el cor entristit i n'estic adolorit
perquè no vaig acudir al vostre auxili;
car la por no m'hauria impedit
ajudar-vos contra la gent enganyosa.
V
Del paradís al millor lloc,
allà on el bon rei de França es troba
prop de Rotllà, sé que l'ànima està
de mon Marquès de Mataplana;
i el meu joglar del Ripollès
i també el meu Sabata junts,
són amb les dames gentils,
sobre una catifa coberta de flors,
al costat d'Olivier de Lausana.
Com ja s'ha dit, tan aviat amic com enemic del rei Alfons, Berguedà li escriví aquest sirventès en què es barregen els aspectes amorosos amb els polítics. Observeu com el trobador demana ajuda exterior per véncer el seu rei que, segons ell, ha obrat malament.
Reis, s'anc nuill temps foz francs ni larcs donaire
ni encobitz per las autrui moillers,
penedenssatz vos en cum hom pechaire,
queras lor etz enemics e gerriers;
e parec ben organ al primier cors
que vos vim far a las primieiras flors,
per que dompna, soimais vos a bon cor,
de vostra'ver vol creiser son tresor.
II
Reis, si fos vius lo pros coms, vostre paire,
non feira pas, per mil marcs de deniers,
la Marquesa far fondejar ni traire
aissi cum faitz vos e vostres archiers.
Na Sibiuda trai per un dels auctors,
cui vos ametz et ill vos fetz amors,
que, si non met En Raimons de Timor,
plus durs lera que frusca q'eis] del tor.
III
E puosc vos dir planamem mon vejaire,
reis deschausitz, ben a dos ans entiers,
e pot vos hom ben mostrar e retraire
la comtessa q'es dompna de Beders,
a cui tolguetz, qan vos det sas amors.
doas ciutatz e cent chastels ab tors:
de tot en tot era de perdre dor
tro.l de Saissac i mes autre demor.
IV
Reis castellans, qetz en luoc d'emperaire:
aissi cum etz rics de totz bos mestiers,
mandatz viatz per tot vostre repaire
vostras grans ostz a flocs et a milliers;
e faitz nos sai un avinen socors,
per que totz temps naiatz pretz e lauzors;
q'a Lerida vej'om dinz e defor
los fums de lost, e nos de Montesor.
V
Coms de Tolsan, parton se las amors
s'a Marquesa non faitz calque socors,
que val trop mais non fetz Elionor:
eras parra si l'amatz de bon cor.
I
Rei, si fóreu en altre temps franc i liberal donador.
tot desitjant dels altres les mullers,
penediu-vos com un home pecador,
perquè ara sou llur enemic i guerrejador;
i és féu ben palès enguany a la primera incursió
que vau emprendre a les primeres flors:
si alguna dama us ha donat el cor,
és que vol que augmenteu el seu tresor.
II
Rei, si fos viu el noble comte, vostre pare,
no faria pas, per mil marcs de diners,
que la Marquesa fos fonejada i disparada
tal com féu vós i fan vostres arquers.
Com Na Sibília tinc avaladors,
a qui estimàreu i us omplí d'amors,
cosa que, si no menteix En Ramon de Timor,
més dur li fou que trompada que surt del toro.
III
I us puc dir planament la meva opinió,
rei envilit, ja fa dos anys sencers,
i pot hom bé mostrar i retreure
la comtessa, que és senyora de Besiers,
a qui robàreu, quan us donà el seu amor,
dues ciutats i cent castells amb torres:
estava del tot a punt de perdre l'or
fins que el de Saissac hi posa més demora.
IV
Rei castellà, que sou en lloc de l'emperador:
així com sou tan ric en bons mesters,
envieu aviat per tot vostre domini
les vostres grans hosts a munions i a milers,
i doneu-nos un apropiat socors,
per tal que sempre tingueu mèrits i lloances;
que des de Lleida hom vegi dintre i fora
els fums de l'host que es veu de Montessor.
V
Comte de Tolosa, s'allunyen els amors,
si a la Marquesa no presteu socors,
ja que ella val molt més que no valgué Elionor:
ara es veurà si l'estimeu de cor.
Segurament aquesta és una de les poesies en què es pot copsar millor la personalitat i l'estat d'ànim canviant de Guillem de Berguedà. Fruit de les seves constants fugides, podem veure un cortesà cansat, decebut amb el seu rei que ha fet cas d'aquells que no aprecien el trobador i que l'obliga a marxar de la cort i refugiar-se a Castellà, on diu el trobador que trobarà millor rei; al mateix temps, però, espera una última oportunitat per quedar-se, només necessita un petit gest, una paraula del rei, que ell és massa orgullós per demanar directament. Tot el poema traspua un sentiment de recança que recorda algunes composicions que més tard escriuran alguns poetes catalans medievals o del Renaixement.
I
Un sirventes ai en cor a bastir
que trametrai a·N Sanchon en Espaigna,
c'ab mon seignor me cuich desavenir
car no m'acuill en sa bona compaigna;
e non per tort ni per colpa q'ieu aia,
mas car el cre q'al arcivesque plaia;
e puois li platz q'ieu m'en an a cubert,
a seguir m'er la via d'En Robert,
II
astivamen, q'ieu non puosc remanir
ni aus estar en plan ni en montaigna,
ni ai amic c'ab si m'aus retenir,
coms ni vescoms ni comtors que re·m taigna;
per que mos cors es marritz e s'esmaia.
E pois lo reis cre de mi gen savaia,
vau m'en als turcs, e no·ill er mais sofert,
e non aura a son dan plus espert.
III
E si no fos la bella cui desir,
que chascun jorn conquier pretz e gazaigna
e·ls bels semblans qe·m fai -qand la remir-
vejaire m'es ja mais jois no·m sofraigna-,
cinc anz aura a la calenda maia
que m'agra·l reis que ten Bordels e Blaia,
malgrat d'aicels qe·m volont mal cubert,
dels tres seignors e d'En Dalmaz de Biert.
IV
A mon seignor puosc ben gabar e dir
que no·il reman el comtat de Sardaigna
mieiller vassals; e cel qe·m fai partir
de s'amistat Dampnidieus lo contraigna.
E vos, dompna, reina pros e gaia,
emperairitz, non cuietz q'ieu m'estraia
de vos amar, anz dic en descobert
que vostr'om sui en plan et en desert.
V
Reis castelans, vas vos mi volv e·m vir,
car so dauratz c'autra poestatz stagna,
e pot vos hom per lo meillor chausir
q'es dal Peiron tro sus en Alamaigna;
car lai etz pros on autre reis s'esmaia
e valetz mais on hom plus vos assaia,
c'a tot lo mon tenetz donar ubert,
e qui mais val, mais de bes l'en revert.
VI
A Mon Tristan, que ben a e mieils aia,
tramet mon chan, e si·l guizerdon pert,
seguit aurai lo trayn del lazert.
VII
Ha, Castelbon! Deus vos don re qe·us plaia,
e membre vos dels quatre filz N'Albert,
q'om non es pros qui ses colps tera pert.
I
Un sirventès tinc intenció de bastir
que trametré a en Sancho a Espanya,
perquè amb el meu senyor em proposo desavenir-me
perquè no m'acull en sa bona companyia;
i no per ofensa ni per culpa que jo tingui,
mes perquè ell creu que a l'arquebisbe plagui;
i ja que li plau que jo me'n vagi d'amagat,
em caldrà seguir la via d'en Robert.
II
ràpidament, perquè no puc romandre
ni goso estar en pla ni en muntanya,
ni tinc amic que amb ell em gosi retenir,
comte ni vescomte ni comtor que en res em sigui favorable;
per la qual cosa mon cor està entristit i descoratjat.
I ja que el rei creu de mi [el que diu] la gent malvada,
me'n vaig als turcs, i no li ho suportaré més,
i no tindrà ningú més expert a fer-li mal.
III
I si o fos la bella que desitjo,
que cada dia conquereix i guanya mèrit
i els bells semblants que em fa -quan la contemplo
tinc la impressió que ja mai no em mancarà goig-,
cinc anys farà al mes de maig
que em tindria el rei que té Bordeus i Blaia,
malgrat aquells que em volen mal ocultament,
dels tres senyors i d'En Dalmau de Biert.
IV
Al meu senyor puc ben parancejar i dir
que no li resta al comtat de Cerdanya
millor vassall; i al que em fa separar
de la seva amistat Nostre Senyor el baldi.
I vós, senyora, reina noble i afable,
emperadriu, no cregueu que jo m'abstingui
d'amar-vos, sinó que dic obertament
que vostre vassall sóc en pla i en desert.
V
Rei castellà, cap a vós em volto i em giro,
car feu daurat allò que altre sobirà estanya,
i se us pot considerar el millor elegit
que existeix des del Padrón fins a Alemanya;
perquè sou noble allà on altre rei desmaia
i valeu més com més se us posa a prova,
perquè a tot el món teniu liberalitat oberta,
i a qui més val, més béns li pertoquen.
VI
A mon Tristany, qui bé té i millor tingui,
trameto mon cant, i si el guardó perdo,
hauré seguit el rastre del llangardaix.
VII
Ah, Castellbò! Déu us doni tot el que us plagui
i recordeu-vos dels quatre fills de n'Albert,
que no és digne qui sense [donar] cops perd la terra.
A continuació un partiment. Un debat escrit l'any 1190 en què Aimeric de Peguilhan li demana a Guillem de Berguedà que triï i defensi una de les dues opcions següents: si prefereix estimar i no ser estimat, o bé que l'estimin i que ell no correspongui. Evidentment, es traca d'un tipus de composició en què el trobador que defensa una de les dues opcions no se sent necessàriament identificat amb la tria; es tracta sobretot de mostrar un enginy superior al del contendent en els arguments que s'adueixen per tal de convéncer el públic.
I
De Berguedan, d'estas doas razos
al vostre sen chausetz en la meillor,
q'ieu mantenrai tant ben la sordejor
q'ie·us cuich vensser, qui dreich m'en vol jutgar:
si volriatz mais desamatz amar,
o desamar e que fossetz amatz.
Chausetz viatz cella que mais vos platz.
II
N'Aimeric, doncs auria sen de tos
si eu lo mieills non chausia d'amor.
Totz temps vuoill mais qe·m teignan per seignor
e que desam e c'om mi teigna car;
car en amor non vengui per musar
ni anc no fui d'aqels desfansendatz:
qe·l gazaing vuoill de dompnas e de datz.
III
De Berguedan, nuils hom desamoros
al mieu semblan non a gaug ni honor;
c'aissi cum sens val mais sobre follor,
val mais qui serv e·n fai mieills ad honrar
c'aicel qe vos penre e non donar.
Per q'ieu vuoill mais esser paubres honratz
c'avols manens e desenamoratz.
IV
N'Aimeric, tot enaissi o faitz vos
cum fetz Rainautz qand ac del fruich sabor:
que s'en laisser non per autra temor
mas car non poc sus el cereis montar,
e blasme·l fruich car aver ni manjar
no·n poc; e vos etz ab lui acordatz,
c'aisso que non podetz aver blasmatz.
V
De Berguedan, car vos etz malgignos
cuidatz qe·z eu sia d'aital color.
Non sui, q'en luoc de gauch pren la dolor;
mas bos respieitz m'ajud'a sofertar,
per qu'eu vuoill mais ses consegre enchaussar
que conseguir so don non fos pagatz,
car mil d'autres val us bens desiratz.
VI
N'Aimeric, mainz de gaillartz e de pros
n'ai vistz faillir tot per aital error.
Q'el cors de N'Ot del caval milsoudor
en fo vencutz car no·l laisset brochar,
que si de pim l'agues faich enansar,
cel qe'l venqet fora per el sobratz:
per c'om deu far, quan pot, sas volontatz.
VII
De Berguedan, cella q'ieu teing plus car
vuoill mil aitans mais amar desamatz
c'ab autra far totas mas volantatz.
VIII
Bar N'Aimeric, ja no·us cuidetz gabar:
que s'amassetz aissi cum vos vanatz,
no·us foratz tant de Tolosa loignatz.
I
De Berguedà, d'aquestes dues opcions
al vostre criteri escolliu la millor,
que jo mantindré tan bé la pitjor
que us penso vèncer, si se'm vol jutjar rectament:
si preferiu més no ser amat i amar,
o no amar i que fóssiu amat.
Escolliu aviat aquella que més us plau.
II
N'Aimeric, doncs tindria seny de nen
si no escollia el que és millor en amor.
Sempre m'estimo més que em tinguin per senyor
i que no ami i que hom em tingui afecte;
perquè a l'amor no vaig venir per perdre temps
ni mai no he estat d'aquells desenfeinats:
que el guany vull en dames i en daus.
III
De Berguedà, cap home desamorós
en la meva opinió no té goig ni honor;
i així com el seny val més que la follia,
val més qui serveix i es fa més honrat
que aquell que vol prendre i no donar.
Per la qual cosa m'estimo més ser pobre honrat
que vil poderós i desenamorat.
IV
N'Aimeric, de la mateixa manera feu vós
que va fer Renard quan del fruit tingué apetència:
que se n'abstingué no per altre temor
sinó perquè no pogué dalt del cirerer muntar,
i blasmà el fruit perquè tenir ni menjar
no el pogué; i vós amb ell us heu posat d'acord,
que allò que no podeu haver blasmeu.
V
De Berguedà, com que vós sou maliciós
us creieu que jo sigui del mateix color.
No ho sóc, que en lloc de goig prenc el dolor;
però bona esperança m'ajuda a suportar,
perquè m'estimo més sense aconseguir encalçar
que aconseguir allò que no em satisfaria,
perquè com mil d'altres val un bé desitjat.
VI
N'Aimeric, molts de gallards i de nobles
n'he vist fallar per tal error.
Que en la cursa del cavall valuosíssim de n'Ot
en fou vençut perquè no el deixà galopar,
que si abans l'hagués fet avançar,
el qui el vencé fora per ell sobrepassat:
per tant hom ha de fer, quan pot, sa voluntat.
VII
De Berguedà, aquella que més aprecio
m'estimo mil vegades més estimar i no ser estimat
que amb altra fer tota la meva voluntat.
VIII
Baró n'Aimeric, ara no us proposeu fanfarronejar:
que si estiméssiu tal com us envaniu,
no us hauríeu allunyat tant de Tolosa.
No hem d'oblidar la poesia amorosa de Guillem de Berguedà. En aquests cas es tracta d'una cançó d'una delicadesa que contrasta amb altres escrits amorosos del trobador en què el sexe directe domina el contingut.
Aquests versos segueixen perfectament els cànons de la lírica trobadoresca, tot i que podem llegir algunes idees molt personals, per exemple, ja en la primera estrofa el trobador se'ns presenta com un enamorat al qual mai li minva l'amor que sent per la dama, sigui durant la primavera (quan sovint els altres trobadors parlen del naixement del seu amor que es correspon amb el revifament de la natura després del període hivernal), sigui durant l'hivern, que és un temps en què tot sembla alentir-se.
Al llarg dels versos podem llegir la intensitat del seu amor i com no el canviaria per res ni per ningú -ni per la mítica ciutat síria d'Edessa-, i només troba a faltar una resposta de l'estimada que el té estranyat ja que sembla que no correspon com ell voldria al seu amor. Aquest és el poema més famós de Guillem de Berguedà: consta en 14 Cançoners, el seu estrofisme fou imitat, i alguns dels seus versos foren coneguts i repetits per altres autors, com en els dos primers versos del poema de Jordi de Sant Jordi titulat "Passio amoris secundum Ovidium".
I
Qan vei lo temps camjar e refrezir,
e non auch chans d'auzels, voutas ni lais
que fassant bosc ni conbas retintir,
ni fuoilla vertz no.i par ni flors no.i nais,
per q'alz mendics trobadors e savais
camja lor votz per l'invern qe.ls tayna,
mas eu sui cel que no.m volv ni.m biais,
tant ai de joi per freich ni per calina.
II
Amors mi saup plan a os ops chausir
qe.m trames joi al cor, per q'ieu suis gais,
e saup c'amar sabria e gauzir
e gen parlar don midonz valgues mais,
e comenssar ardidamen asais,
so q'ad amor es veraia mezina;
e parec ben qan la bella.m de.l bais,
don non envei duchessa ni reina.
III
Ab entresseins qe.m fetz, qu'eu non aus dir,
mi fetz plus gauch que qi.m dones Roais;
mas non per tant q'ieu no.il aus descobrir,
que mandat m'a que no'm hiesca del casi
mas en chantan, et d'aisso no m'eslais;
que cen chantars n'ai faitz en tremolina,
e tals mil motz q'enqer un non retrais,
ni no.m sove co.is mou ni cum s'afina.
IV
E vos, dompna, c'avetz faich obezir
vostre ric pretz als pros et als savais,
pensatz de mi, e no.m laissetz morir,
e sostenetz una branca dl fais;
c'amars ses pros non es fruitz que engrais,
c'al plus cortes fai magrezir l'esquina.
E pois vos plac q'az amar vos m'atrais,
be.m degratz dar de vos luoc et aizina.
V
E per so prec celliei qe.m fai languir
qe.m fassa tant que ma dolor m'abais,
dond pert maint jorn lo manjar e.l dormir,
alqes per joi et alqes per esmais,
e non per tant c'anc no.m menti ni.m trais:
tant tem l'amor qe.m ren en disciplina!
E s'il tant fai que d'amar mi se lais,
l'arma.is n'ira vergoignosa et enclina.
VI
Chansoneta, si.us saupesses formir
d'intrar en cort o offrir en palais
et a parlar ab midonz, cui desir,
pregera vos, que coit m'es et ais,
a la bella, cui soi fis e verais,
m'anassetz dir, puois tanta gens l'aclina,
qe.il mieiller es del mon e que val mais:
meraveil me cum mon cor no devina.
I
Quan veig el temps canviar i refrescar,
i no sento cants d'ocells, cadències ni modulacions
que facin el bosc i les comes retentir,
ni fulla verda no apareix ni flor no neix,
per la qual cosa als trobadors roïns i miserables
canvia la seva veu per l'hivern que els amoïna,
però jo sóc aquell que no em tombo ni m'esbiaixo,
tinc tan de goig pel fred com per el calor.
II
Amor em sabé triar bé a son profit
quan em trameté goig al cor, per això estic content,
i sabé que sabria amar i gaudir
i gentilment parlar perquè ma dama valgués més,
i començar ardidament assaigs,
que és per amor la vera medicina;
i sembla clar quan la bella em dóna el bes,
per això no desitjo duquessa ni reina.
III
Amb els senyals que em féu, que jo no goso dir,
em feú més goig que si em donés Edessa;
però no tant que jo li gosi descobrir,
que m'ha manat que no em surti de la boca
sinó cantant, i que en això no m'excedeixi;
que cent cantars he fet tot tremolant,
i mil mots dels quals no n'he divulgat ni un,
i no em recordo com comencen i com acaben.
IV
I vós, senyora, que heu fet obeir
vostre ric mèrit als nobles i als vils,
penseu en mi, i no em deixeu morir,
i sosteniu una branca del feix;
perquè amar sense profit no és fruit que engreixi,
que al més cortès li fa amagrir l'esquena.
I ja que us plagué atreure'm a amar-vos,
bé em deuríeu donar prop de vós lloc i avinentesa.
V
I per això prego a aquella que em fa llanguir
que em faci tant que mon dolor s'abaixi,
pel qual perdo molts dies el menjar i el dormir,
de vegades per goig i altres per decandiment,
e no perquè alguna vegada no em mentís ni em traís:
tant temo l'amor que em té turmentat!
I si arriba el punt que d'amar em deixi,
l'ànima d'ella se n'apartarà vergonyosa i afligida.
VI
Cançoneta, si us sabéssiu espavilar
per entrar en la cort o oferir-vos en palau
i per parlar amb la meva senyora, a qui desitjo,
us pregaria, que per mi és pressa i angoixa,
que a la bella, de qui sóc fidel i veraç,
anéssiu a dir, ja que tanta gent la revereix,
que és la millor del món i la que val més:
em meravella com mon afecte no endevina.
I
Qan vei lo temps camjar e refrezir,
e non auch chans d'auzels, voutas ni lais
que fassant bosc ni conbas retintir,
ni fuoilla vertz no.i par ni flors no.i nais,
per q'alz mendics trobadors e savais
camja lor votz per l'invern qe.ls tayna,
mas eu sui cel que no.m volv ni.m biais,
tant ai de joi per freich ni per calina.
II
Amors mi saup plan a os ops chausir
qe.m trames joi al cor, per q'ieu suis gais,
e saup c'amar sabria e gauzir
e gen parlar don midonz valgues mais,
e comenssar ardidamen asais,
so q'ad amor es veraia mezina;
e parec ben qan la bella.m de.l bais,
don non envei duchessa ni reina.
III
Ab entresseins qe.m fetz, qu'eu non aus dir,
mi fetz plus gauch que qi.m dones Roais;
mas non per tant q'ieu no.il aus descobrir,
que mandat m'a que no'm hiesca del casi
mas en chantan, et d'aisso no m'eslais;
que cen chantars n'ai faitz en tremolina,
e tals mil motz q'enqer un non retrais,
ni no.m sove co.is mou ni cum s'afina.
IV
E vos, dompna, c'avetz faich obezir
vostre ric pretz als pros et als savais,
pensatz de mi, e no.m laissetz morir,
e sostenetz una branca dl fais;
c'amars ses pros non es fruitz que engrais,
c'al plus cortes fai magrezir l'esquina.
E pois vos plac q'az amar vos m'atrais,
be.m degratz dar de vos luoc et aizina.
V
E per so prec celliei qe.m fai languir
qe.m fassa tant que ma dolor m'abais,
dond pert maint jorn lo manjar e.l dormir,
alqes per joi et alqes per esmais,
e non per tant c'anc no.m menti ni.m trais:
tant tem l'amor qe.m ren en disciplina!
E s'il tant fai que d'amar mi se lais,
l'arma.is n'ira vergoignosa et enclina.
VI
Chansoneta, si.us saupesses formir
d'intrar en cort o offrir en palais
et a parlar ab midonz, cui desir,
pregera vos, que coit m'es et ais,
a la bella, cui soi fis e verais,
m'anassetz dir, puois tanta gens l'aclina,
qe.il mieiller es del mon e que val mais:
meraveil me cum mon cor no devina.
I
Quan veig el temps canviar i refrescar,
i no sento cants d'ocells, cadències ni modulacions
que facin el bosc i les comes retentir,
ni fulla verda no apareix ni flor no neix,
per la qual cosa als trobadors roïns i miserables
canvia la seva veu per l'hivern que els amoïna,
però jo sóc aquell que no em tombo ni m'esbiaixo,
tinc tan de goig pel fred com per el calor.
II
Amor em sabé triar bé a son profit
quan em trameté goig al cor, per això estic content,
i sabé que sabria amar i gaudir
i gentilment parlar perquè ma dama valgués més,
i començar ardidament assaigs,
que és per amor la vera medicina;
i sembla clar quan la bella em dóna el bes,
per això no desitjo duquessa ni reina.
III
Amb els senyals que em féu, que jo no goso dir,
em feú més goig que si em donés Edessa;
però no tant que jo li gosi descobrir,
que m'ha manat que no em surti de la boca
sinó cantant, i que en això no m'excedeixi;
que cent cantars he fet tot tremolant,
i mil mots dels quals no n'he divulgat ni un,
i no em recordo com comencen i com acaben.
IV
I vós, senyora, que heu fet obeir
vostre ric mèrit als nobles i als vils,
penseu en mi, i no em deixeu morir,
i sosteniu una branca del feix;
perquè amar sense profit no és fruit que engreixi,
que al més cortès li fa amagrir l'esquena.
I ja que us plagué atreure'm a amar-vos,
bé em deuríeu donar prop de vós lloc i avinentesa.
V
I per això prego a aquella que em fa llanguir
que em faci tant que mon dolor s'abaixi,
pel qual perdo molts dies el menjar i el dormir,
de vegades per goig i altres per decandiment,
e no perquè alguna vegada no em mentís ni em traís:
tant temo l'amor que em té turmentat!
I si arriba el punt que d'amar em deixi,
l'ànima d'ella se n'apartarà vergonyosa i afligida.
VI
Cançoneta, si us sabéssiu espavilar
per entrar en la cort o oferir-vos en palau
i per parlar amb la meva senyora, a qui desitjo,
us pregaria, que per mi és pressa i angoixa,
que a la bella, de qui sóc fidel i veraç,
anéssiu a dir, ja que tanta gent la revereix,
que és la millor del món i la que val més:
em meravella com mon afecte no endevina.
I per acabar, aquesta mostra singular de la poesia de Guillem de Berguedà: una divertida tençó (1185) del trobador amb una oreneta, que, com veureu, és la missatgera d'una dama que a través de l'ocell es mostra força atrevida.
I
Arondeta, de ton chantar m'azir:
qe vols, qe qers, qe no.m laissa durmir?
Enojat m'as e non sai qe responda,
q'ieu non fui sans pos qe passei Gironda;
e qar no.m ditz o salutz o messatge
de Bon Esper, non entent ton lengatge.
II
Segnier amics, cochan fez me venir
vostra domna, qar de vos ha dezir,
e s'ella fos, si com ieu sui, yronda
ben ha dos mes q'il vos for'al esponda;
mas qar no sap lo pais ni.l viatge,
m'enviet sai saber vostre coratge.
III
Arondeta, miels ti degr'acuillir
e plus honrar et amar e servir.
Cel Dieus vos salf qi tot lo mond vironda,
qi formet cel e terr'e mar prionda;
e s'ieu hai dig vas vos nuil vilanatge,
per merce.us prec que no.m torn a dampnatge.
IV
Segner amics, qi.m fez vas vos venir,
vostra domna, .m fes jurar e plevir
qe vos membres la fibla de la gonda
e.l anel d'aur, q'es be obs qe s'esconda,
e qant vos mes la bona fe en gatge
ab un baizar qe n'agues d'avantage.
V
Arondeta, del rei no.m posc partir
q'a Tholoza no.l.m convenga seguir;
mas ben sapchaz Mon Jordan, cui qe.n gronda,
en mei lo prat, pres l'aiga de Garonda,
derocarai davan totz en l'erbatge,
e non cug dir orgoil ni vilanatge.
VI
Segner amics, Dieus vos lais ademplir
vostre talan, q'a mi non pot fallir,
quan m'en irai, q'om no.m pel o no.m tonda,
...........................................
e qant sabra q'es en estrangn regnatge,
ben l'er al cor greu e fer e salvatge.
I
Oreneta, el teu cant m'enfurisma:
què vols? què cerques? que no em deixes dormir?
M'has enutjat i no sé què respondre,
perquè jo no he estat sa des de que vaig travessar Gironda;
i com que no em dius salutació o missatge
de Bon Esper (Bona Esperança), no entenc ton llenguatge.
II
Senyor amic, ràpidament em féu venir
la vostra dama, perquè té desig de vós,
i si ella fos, com ho sóc jo, oreneta,
ja fa dos mesos que us fóra a l'espona;
però com que no sap el país ni la ruta,
m'ha enviat ací per saber la vostra intenció.
III
Oreneta, millor t'hauria d'acollir
i honrar-te i estimar-te i servir-te més.
Que us salvi el Déu que tot el món corona,
que formà cel i terra i mar profunda;
i si jo us he dit alguna vilania,
per favor us demano que no se'm torni dany.
IV
Senyor amic, qui em féu venir a vós,
Vostra dama, em féu jurar i prometre
que us recordés la sibella de la gonella
i l'anell d'or, que convé que s'amagui,
i quan us va posar la bona fe en penyora
amb un bes que tinguéreu per avançat.
V
Oreneta, del rei no em puc separar
perquè a Tolosa em convé seguir-lo;
però bé sap mon Jordan, que encara que algú rondini,
al mig del prat, prop de l'aigua del Garona,
el derrocaré davant tots sobre l'herba,
i no crec dir jactància ni vilesa.
VI
Senyor amic, Déu us deixi complir
vostre desig, que jo no podré evitar,
quan me'n vagi, que em pelin o em plomin,
.........................................
i quan sabrà que esteu en regne estrany,
li'n patirà son cor fer i salvatge.
Enllaços externs i bibliografia
Dins de les excel·lents pàgines d'"El Ripollès dels trobadors", n'hi ha una dedicada a Guillem de Berguedà que conté dades biogràfiques, comentaris i poemes del trobador.
A Rialto ( Repertorio informatizzato dell’antica letteratura trobadorica e occitana), podeu trobar l'obra completa de Guillem de Berguedà amb indicacions mètriques, notes, edicions, etc. La traducció l'haureu de fer vosaltres.
Francesc Ribera "Titot", que l'any 2003 va treure un magnífic disc amb l'obra completa de Guillem de Berguedà, continua interpretant les cançons del trobador arreu de Catalunya.
Si voleu saber el lloc on se celebrarà la seva darrera actuació, hareu de consultar la pàgina de Plural produccions. També podeu llegir una entrevista amb ell a les pàgines de l"Arxiu Occità".
Carrers, biblioteca de Puig-reig, centres d'ensenyament, l´institut de Berga, etc., porten el nom del trobador, encara que normalment les pàgines que es troben a Internet d'aquests llocs no fan refèrencia a l'origen del seu nom.
Carrers, biblioteca de Puig-reig, centres d'ensenyament, l´institut de Berga, etc., porten el nom del trobador, encara que normalment les pàgines que es troben a Internet d'aquests llocs no fan refèrencia a l'origen del seu nom.
Puig-reig, on va viure i escriure la seva obra, li dedica homenatge amb el nom de Biblioteca Guillem de Berguedà.
Segurament l'obra de Martí de Riquer, Les poesies del trobador Guillem de Berguedà, publicada per Quaderns Crema l'any 1996, i la bibliografia exhaustiva que conté, és suficient per a tots aquells que vulguin aprofundir en la vida i l'obra del trobador.
Segurament l'obra de Martí de Riquer, Les poesies del trobador Guillem de Berguedà, publicada per Quaderns Crema l'any 1996, i la bibliografia exhaustiva que conté, és suficient per a tots aquells que vulguin aprofundir en la vida i l'obra del trobador.
posted by Moisès Rial Medina | 5:58 p. m.
http://rpc.technorati.com/rpc/ping
